Crèdits

Hi ha aficionats, socis i seguidors que se senten molt atacats quan critiques el club. Et titllen de tribunero i de mal barcelonista. La crítica no sempre està justificada, i més en els temps de twitter i de l’alegre anonimat: qualsevol ultra s’amaga rere un pseudònim i es dedica a enfonsar (o així ho pensa) el sistema, a dir pressumptes veritats i a insultar directament aquells que creu que no ho fan bé, o que són uns venuts o ves a saber què. Però qualsevol persona amb dos dits de seny hauria de saber distingir la crítica profunda, treballada, de l’estirabot infantil del tuitaire anònim (a Facebook també passa, però no sé com crear el substantiu), perquè quan qui se sent atacat es defensa amb l’insult i la rabieta encara cau més baix que l’ofensor. Exemple bàsic: -El Zubizarreta és un dropo. -TU SÍ QUE ETS UN DROPO. Això passa cada dia. cent mil vegades al twitter. Qui té raó? Qui dels dos és l’home prudent? Jo crec que el primer no ho diu pas de forma gratuïta. Cert que potser els 140 caràcters el limiten. Segurament redueix i exagera les seves crítiques al barcelonisme. El que està clar és que dins la primera frase hi ha la possibilitat de quelcom més. Potser té informació privilegiada que permet titllar Andoni Zubizarreta de dropo. Qui sap? Qui som nosaltres per dir que no? D’altra banda, potser el que contesta coneix el primer i sap de primera mà que realment és un dropo i que en cap cas és una veu autoritzada per criticar la directiva del club. El barcelonista que s’ofèn davant la crítica fa servir, normalment, el mot de crèdit: el crèdit que tenen aquests esportistes meravellosos. El planter que conformà el millor equip de futbol de tots els temps. “Com pots fer mofa d’en Xavi Hernández, el més gran migcampista de tots els temps?”. Doncs li ho diré, senyor: perquè una cosa no treu l’altra. Jo he gaudit igual que vostè del millor migcampista de tots els temps, i el tindrem sempre als altars del futbol, però això no vol dir que no pugui fer tota la mofa d’ell. No s’emprenyi. Tothom té els seus límits, la seva paciència. N’hi ha que quan veuen Neymar perdre una pilota ja el traspassarien a l’Elx o al Madrid. N’hi ha que no deixaran mai de confiar en els jugadors ni que perdin quinze partits consecutius. Però no cal ser extremistes. No cal confondre confiança amb abnegació. No cal estar sempre a la defensiva ni, tampoc, a la ocensiva. Tothom es mereix un clatellot de tant en tant. Vostè i jo i en Xavi i en Zubizarreta i en Neymar. I el perruquer d’en Neymar. Aquest especialment. Sembla que s’acosten moments complicats, moments de tensió i ja hi ha aficionats que volen posar la bena abans que la ferida, censurant qualsevol crítica negativa, emparant-se en el famós crèdit. Però el crèdit s’acaba. No és etern. Eterns són els jugadors i els seus triomfs. Accepteu-ho. Ells ja fa temps que ho han fet. *Aquest article d'opinió està basat en l'opinió del Jair Domínguez a la web de Joan Maria Pou, fotlipou.com*