dimecres, 10 de juliol del 2013

L'estrany cas de Mua

El món del futbol és un reflex salvatge de la vida. Quan hi ha una pilota pel mig, tot es magnifica. Els bons es converteixen ràpidament en herois contemporanis. Fins que la cosa es torça. Aleshores, esdevenen ogres, monstres que no tenen cabuda. Els més crítics, des de la barra del bar o estirats al còmode sofà de casa, afirmen que tal jugador o entrenador, tot i comptar amb una llarga trajectòria en el futbol d'elit, no val per a res. Ja no entrem a valorar si té el nivell que exigeix la màxima competició, sinó que directament diem que és un paquet i que no pot jugar ni tan sols en els campionats de futbol sala d'estiu del poble. Sembla que exagero, però és així. Tan cru i tan real. En els últims temps, hi ha un jugador que és en el punt de mira de molts aficionats al futbol: Arbeloa. El defensa del Madrid i de la selecció espanyola sempre havia gaudit del respecte de tothom gràcies a la seriositat defensiva, la capacitat d'anticipar- concentració una gran i la jugada se a durant els noranta minuts del partit. Hi va haver un moment en la seva carrera, però, que va suposar un abans i un després per a Arbeloa. Aquella sèrie inacabable clàssics Barça-Madrid del 2011. Lliga, copa del Rei i semifinals de Champions League en poc temps: un còctel explosiu. En aquells partits, el Real Madrid va mostrar el seu perfil més agressiu. Joc intens dels homes de Mourinho. Alguns jugadors traspassar la línia. Entre ells, Arbeloa. defensa internacional es va excedir i, arran d'aquestes actuacions, ha anat perdent la simpatia de molts aficionats. La pluja de crítiques ha anat creixent. Les dues últimes temporades s'ha mostrat nerviós amb la pilota als peus, feble davant extrems de qualitat i precipitat en moltes accions inexplicable expulsió La seva defensives. contra el Galatasaray en l'última Champions va portar encara més crítiques. La copa Confederacions del Brasil semblava un bon moment per netejar la seva imatge, però els nervis propis i la qualitat de Neymar nefasta part primera una suposar van d'Arbeloa. Aquesta final i l'arribada Carvajal al Madrid posen encara interrogants a l'estrany cas d'Arbeloa.

divendres, 5 de juliol del 2013

Un model

Podria semblar un acudit, però no ho és perquè a còpia de repetir el missatge alguns fins i tot se'l creuen. El debat sobre l'estil de joc del Barça trontolla cada cop que es produeix un incident en forma de resultat negatiu. L'estrepitós 7-0 contra el Bayern en les semifinals de la Champions va suposar una bombona d'oxigen per als nostàlgics de la pilota llarga, els migcampistes atletes, el davanter centre gros i els gols de cap en el servei d'un córner. Aquest grup d'aficionats –tan respectables com qualsevol altre– s'han tornat a inflar amb la contundent derrota de la selecció espanyola de futbol contra el Brasil per 3-0 en la final de la copa de les Confederacions. Ja se sap que l'equip de Del Bosque, per dir-ho d'alguna manera, fa força coses de manera similar al Barcelona. “Quin plaer!”, devien dir veient les capacitats de Luiz Gustavo, Paulinho, Hulk o Fred… A aquests mateixos aficionats els preguntaria a quin jugador brasiler fitxarien per al seu equip. És evident que tots quatre són fantàstics futbolistes, però segurament ells també anirien per Neymar, que no té res veure amb els quatre companys de la canarinha citats. Més enllà de la projecció individual de Neymar, el seu fitxatge permetrà al Barça fer un pas més en l'evolució d'aquest sistema que Johan Cruyff va portar al futbol professional del club l'any 1988 i que va suposar una autèntica revolució mundial. L'arribada de Guardiola va proposar nous matisos que, amb els resultats i l'estètica, van tornar a convertir el mètode en referència. En tots aquests anys (i avui mateix), mentre alguns discutien al voltant del 4-4-2, el 5-3-2 o el 4-2-3-1, per exemple –un cop més, màxim respecte per qualsevol idea ben portada a terme–, valorant el rol dels carrilers, dels tres centrals, del doble pivot… el Barça ha caminat en una altra direcció canviant el perfil del mig centre, incorporant la pressió, treballant la sortida de la pilota, reforçant el paper del fals 9… per mirar de contrarestar els permanents antídots dels rivals. Ara, amb Tito, l'evolució ha de continuar dotant de contingut la feina de Neymar, un futbolista que per les seves qualitats pot ajudar l'equip a superar els autobusos defensius amb fórmules fins ara no utilitzades. Passa amb el Barça com amb el país. L'anterior model ja el coneixem: aquest pla B o canvi de filosofia ja ha estat utilitzat i també sabem quins resultats va obtenir. Que cadascú compari, sumi, resti i valori plaer i títols. I ja, de passada, si no és molt demanar, que a continuació facin amb Catalunya el mateix exercici. Per cert, felicitats a Òmnium pel Concert per la Llibertat. Efectivament, tenim pressa.