Un sistema obsoleto

La asamblea general del Futbol Club Barcelona, más conocida como la asamblea de compromisarios, es el organismo supremo de gobierno del club blaugrana. Sus acuerdos son vinculantes para todos los socios y, también, para la Junta Directiva. Los miembros que conforman la asamblea son, actualmente, unos 4500. La mayoría de ellos son escogidos por sorteo y tienen un mandato de dos años, pero cabe añadir que también forman parte los 857 socios más antiguos del club, los presidentes de las federaciones territoriales de las peñas, los miembros de la propia Junta, los 7 expresidentes y los miembros de la Comisión económica y la de la disciplina. La mayoría de los miembros superan la barrera de los 50 años de edad y viven en la ciudad de Barcelona o en el área metropolitana. Hemos podido comprobar y corroborar, en las dos últimas asambleas, que el sistema ha quedado obsoleto. En los turnos de palabara, unos socios agradecen que no se suba el precio del abono (aunque no sea del todo cierto), otros se quejan del elevado precio de los sándwiches en el Camp Nou y es (casi) imposible que la directiva pierda una votación por mucho Qatar que haya de por medio; los turnos de palabra se han convertido en un sainete. Los nombres de Pep Guardiola o Johan Cruyff son tabúes e incluso pueden llegar a ser abucheados y repudiados si se pronuncian y, por contra, los de Núñez o Sandro Rosell son aceptados sin reparo alguno. A medida que avanza la tarde los asistentes se impacientan, porque el partido del Barça, que es lo que al fin y al cabo importa, está más cerca de empezar. Añadiendo la escasa capacidad comunicativa del actual presidente de la entidad, Bartomeu, hace imposible ver el final de una asamblea con todos los miembros presentes. Algo que también podríamos trasladar a lo que pasa en el estadio durante el final del partido, pues Este aspecto, podemos decir, que forma parte de la peculiar genética del culé. Es cierto, que la fuerte estructura democrática del Barça es envidiada por el 99 por ciento de clubes de todo mundo, pero si se quiere ser el mejor club del mundo (en todos los aspectos) es necesario pulir taras, como esta, que llevan al ideario club más cerca de un escenario de teatro que del césped de un estadio de fútbol. Se han puesto decisiones muy trascendentes para la historia del club, como la acción de responsabilidad hacia la Junta de Joan Laporta o el denigrante pacto con la Fiscalía en el caso Neymar, en manos de una minoría no representativa de la masa culé. Y para finalizar, el ejemplo que confirma la decadencia de la asamblea es la anticuada manera de executar cada votación. Es necesario levantar, como mínimo, durante un par de minutos una cartulina rectangular; azul con un SÍ o una de roja con un NO, para procesar la votación. Como si se tratara de votar el delegado de clase o el presidente de la comunidad. En pleno siglo XXI, donde se puede identificar a una persona por su retina, ¿no existe un sistema electrónico más rápido, eficaz y simple? Ahí lo dejo.

Barra lliure

Quan l'infrector d'una acció es converteix en la víctima i la víctima de l'acció ho fa en el culpable vol dir que tenim un greu problema. "La culpa de totes les coses dolentes que van succeïr el passat dissabte van ser de Neymar, Busquets, Suárez i companyia. Que un brètol, des de la grada de Mestalla, llençés una ampolla de litre i mig al cap dels jugadors del Barça també va ser cculpa dels jugadors blaugranes". El problema d'aquesta infantil i temeraria argumentació és que, no només l'han feta servir al Chiringuito de Pedrerol,  a Estudio Estadio o a Los Manolos (o com es diguin), sinó que també s'hi han afegit l'impresentable del Tebas (madridista reconegut, faixista i president de La Liga), Ximo Puig (president de la Generalitat Valenciana) i el Comitè de Competició, que ve a ser el mateix que Tebas i els seus 'palmeros'. No té prous problemes dins del seu partit el senyor Puig? I el senyor Tebas, com vendria la lliga espanyola al continent asiàtic o americà sense la prescència del Barça, de Messi i Neymar? Potser, com a amic de Florentino Pérez, preferiria que no es veiés a la Xina i que, a canvi, el Madrid guanyés més d'una de les últimes vuit lligues. Un conegut compte de twitter, @Afactivament, va dir "que el Barça guanyi cada any la Lliga de Tebas i Florentino té molt més mèrit que guanyar 27 Champions". Totalment d'acord, no ho hauria definit millor. Les reaccions a Can Barça no han estat pas gaire contundents (oh, quina gran sorpresa!) tan sols ha sortit el vicepresident Jordi Mestre ha recriminar les paraules del president de la millor lliga del món (?) i poc més. I, mentrestant, continua la barra lliure contra el Barça i tot allò que representa. Una barra lliure que fa anys i panys que dura, masses. I si de debò es vol erradicar la virulència als camps de futbol, no s'hauria de tancar el camp del València, en lloc de fer pagar una trista sanció de 1.500 euros?  Encara que el tancament fos parcial. (Em sembla que no cal que us recordi quan ens fa pagar la UEFA per portar una estelada a l'estadi) No és el primer any que passa, són reincidents. És una història que, els culers, ja coneixem. La temporada 2014/2015, amb una situació calcada, li va tocar el rebre a Messi. Cada any que el Barça guanyi a Mestalla passarà això? Hem d'esperar que obrin el cap a algun jugador perquè els dirigents actuïn? Sé que ens tenen ràbia i, sobretot, enveja, però ja n'estem farts de la viòlencia, i encara més, d'aquells, que enlloc de perseguir-la, l'aclamen i l'aplaudeixen. Vergonyós!

Memòria històrica

Poques coses, se m’acudeixen, ser més boniques i nostàlguiques que enrecordar-se, en tot moment, d’aquells predecesors que ens han marcat. I encara més d’aquells que ens han marcat i ja no hi són. Aquesta premisa val tant en la vida personal com en el món de l’esport. El passat divendres, Vallfogona de Riucorb, una localitat d’uns 100 habitants situada a la Conca de Barberà (província de Tarragona), va

inaugurar un carrer del seu poble sota el nom de Johan Cruyff. Curiosament NO va assistir-hi cap representant del club. Aquesta iniciativa és una excel.lent manera de conservar la memòria històrica. De valorar aquelles personalitats (ja siguin esportistes, polítics, periodistes, científics o escriptors) que han marcat època, cadascuna en el seu àmbit, i que els nostres descendents haurien de conèixer per allò que van fer o representar. Des de la junta directiva del Futbol Club Barcelona no s’ha fet, de moment, res per recordar la memòria del Johan I no em val que surti Cardoner o Vilarrubí i digui que el Barça no és un club personalista, perquè el museu del club porta el nom d’un president que ha estat a la presó, el senyor Josep Lluís Núñez. I si parlem de figures importants de la nostra entitat, a banda de Kubala (que té una estàtua, més que merescuda, a l’esplanada del Camp Nou) o el fundador Joan Gamper (que té el trofeu estiuenc del Barça i la ciutat esportiva al seu nom), no hi ha cap tipus de reconeixement a altres figures rellevant i estimades del nostre club com Paulinho Alcántara, Ramallets, Segarra, Samitier, César Rodríguez, Olivella o Basora per dir el nom d’alguns altres mites blaugranes que ja no es troben entre nosaltres. S’hauria de fer un ”Hall of fame”? No ho sé. Però el que sí que haurien de fer és mantindre viu el seu llegat. Que no s’oblidi tot allò han fet, i això pot valdre tant pels futbolistes, com per d’altres persones (com el Manel Vich) que han servit durant molts anys al club sense ànim de lucre, per pur amor al club. Perquè no hi ha millor forma d’entendre el present, que conèixer el passat. I el Barça, a diferència d’altres equips, pot presumir de tenir una història llarga, de molts moments d’alegria i d’altres, també, de tristesa, sempre lluitant fins a les darreres conseqüències per defensar uns colors plens de significat; i una terra que l’ha vist néixer i créixer fins a convertir-se en el millor club del món. I Bartomeu i la seva junta si volen seguir engrandint la nostra història haurien d’honorar els més grans. Perquè, igual que d’aquí 100 anys, ens agradaria que els nostres descendents sabessin qui van ser i què van fer els Messi, Xavi, Puyol, Iniesta, Valdés, Busquets i companyia; ara, s’hauria de homenetgar a Cruyff perquè el seu llegat duri per a la posterioritat. PS: una altra gran manera d’homenetgar al mestre, seria potenciar i valorar un dels béns més preuats dels que disposem a can Barça: la Masia. Aquí ho deixo.

Fitxar i vendre

Tan sols ha passat poc més de la meitat del mes de juliol i el Barça ja té la plantilla per a la pròxima campanya, gairebé, confeccionada. O si menys no ja sabem les peces de les que dispondrà l’entrenador asturià. S’han presentat tres fitxatges: 1. Denis Suárez [3,5M], que ve a reforçar el mig del camp, a restar minuts a Rakitic i a ser un jugador a tenir en compte d’aquí uns anys. 2. Samuel Umtiti [25 M], central (també ens han venut la moto de que pot ocupar la posició de lateral esquerre, però ja us ben asseguro que no li veurem un partit complet jugant en aquesta posició) de 22 anys que ve a competir per la titularitat amb Mascherano i 3. Lucas Digne [16,5 M + variables], que, no crec que pugui treure la titularitat a Jordi Alba, però sí que el podrà suplir amb moltes més garanties que Adriano (al meu parer, el fitxatge més deficient dels tres, amb un preu massa car). Cal sumar un quart i, segurament, últim fitxatge, d’un davanter. O almenys això va dir el secretari tècnic, Robert Fernández. Està clar que no serà una superestrella, perquè, a dia d’avui, els davanters que poden competir la titularitat amb la MSN es poden comptar amb els dits d’una sola mà. Però ha d’estar un parell d’esglaons per sobre de Sandro o Munir. Han sonat diversos noms (Vietto, Gameiro, Tello, Correa…) i Robert haurà d’escollir el més adequat sense que el cost del seu fitxatge desajusti el baix pressupost que li queda al Barça i, alhora, que satisfaci totes les necessitats del que demana Luis Enruique. Aquest serà el gran examen de Robert. A l’altra banda s’hi troben jugadors com Alves (l’única baixa que podrem trobar a faltar d’aquest estiu), Bartra i Sandro que ja s’han incorporat, cadascun, al seu nou club. També n’hi d’altres que ja sabem que deixaran el Barça, com Adriano, Douglas o Vermaelen, però sense haver-hi res d’oficial i la gran incògnita de l’estiu al panorama culer es troba a la porteria. Marxarà Claudio Bravo? En cas que marxi no hi veig cap gran problema, Ter Stegen agafa la titularitat, com es feia amb Víctor Valdés, i deix la Copa per a Jordi Masip. Tot i que no estic convençut que el porter format a la Masia jugués la competició fins al final; perquè Masip no és Pinto, ni Luis Enrique és Guardiola. Amb l’avantatge que ens deixaria uns quants milions que farien que el quart fitxatge pogués ser un jugador d’un nivell superior al que ara podem aspirar. En cas que es quedi, seguiríem una temporada més amb la mateixa fórmula, però a llarg termini podríem témer la sortida de l’alemany per “estar fins als collons de veure cada setmana els partits de Lliga des de la banqueta”. Per cert, en cas que el xilè decideixi marxar no fa falta que repesquem al Pepe Reina o agafem un Diego Alves. Vam viure molt bé durant una bona pila d’anys amb un porter titular de primeríssim nivell i un suplent de segona/tercera fila. Yoyaires, ja us podeu imaginar quina opció prefereixo. Aprofiteu bé les vacances (aquells qui en disponeu) que d’aquí a tres setmanes ja torna la teca. Article publicat al Diario Yoya (elyoya.com).

Empastifant el club

Qualsevol aficionat del Barça amb dos dits de front veu que el pacte que ha acceptat la junta del Barça amb la fiscalia pel ja conegut com a "Cas Neymar" és demigrant. No és tolerable que s'insulti d'aquesta manera al Barça. Com es pot imputar el club i exculpar els seus dirigents, que són els responsables de la mala gestió? No fa falta ser un geni de la física quàntica, ni tenir un màster en dret penal per veure que una institució com el Barça no pot prendre decisions, són els membre de la junta, els qui decideixen quin camí seguir. I va ser la junta de Sandro Rosell qui va decidir emprendre el camí més curt, però alhora el més brut. Va burlar-se com va voler, i com va poder, la llei per robar-li el jugador brasiler, al Madrid de Florentino, que ja ho tenia quasibé tot enllestit (fins i tot havia passat la revisió mèdica). La xuleria i la prepotència de Sandro Rosell va fer que el dia de la presentació sortís davant tota la premsa i afirmés amb rotunditat que, tan sols, havia costat 57,1M al Barça. Amb el pas del temps hem vist que això no era veritat i que va costar molt més. Quan? No ho sabem, però m'atreviria a dir que ha estat el fitxatge més car de la història del nostre club. És cert, que el pacte exculpa d'anys de presó a Bartomeu i Rosell però que vigilin que se'ls hi pot acabar girant en contra. Quan el president Josep Maria Bartomeu surt i diu als quatre vents que realitzaria el fitxatge de Neymar de la mateixa manera canviant només el consell "d'alguns assessors" o diu que es va tractar d'un error de planificació fiscal, s'està enfotent-se'n a la nostra cara. Perquè si de debò volguéssin el bé pel club no haurien tolerat un pacte que culpabilitza al Barça de per vida. Taca el nostre escut, quan l'únic que hauria d'haver quedat tacat hauria d'haver estat la seva lletga cara. O si haguéssin acceptat el pacte (hauria estat igual de lamentable), l'endemà, si els hi quedés un xic de dignitat, haurien dimitit de cop. Sense pensar-s'ho dues vegades. Seguir als comandaments del club, que tu mateix has culpabilitzat, demostra que l'únic que vols és tenir una cadira ben còmode i ben situada per a lucrar-se personalment. Com a culer vull seguir guanyant, amb els millors jugadors del món vestint la samarreta blaugrana, i si el seu fitxatge costa molts calers, ho diem i no passa absolutament res. Però, siusplau, no enganyeu més al soci culer, que té el mateix dret que vosaltres a saber tota la veritat. I si no sou capaços de dir-la, abans d'actuar penseu dues vegades si allò que feu és bo per al Barça, i únicament pel Barça, pequè sou vosaltres qui esteu al servei del club i no al revés, com ha pogut semblar quan heu acceptat aquest nefast pacte. No empastifeu més l'escut!

Orgull d'equip

La nit viscuda ahir al Vicente Calderón va ser d'aquelles que fan història. Aquelles nits que qualsevol culer de pedra picada recordarà per sempre. Enmig de la millor generació de futbolistes que ha tingut i, probablement tindrà, aquest el nostre club s'ha viscut una final de Copa diferent. Acostumats a recitals futbolístics on el rival ni tan sols tenia opcions de guanyar el torneig, hi ha hagut un partit al qual no estem acostumats durant els darrers anys. Un partit que ni el mal arbitratge de Del Cerro el Grande, ni la mala fortuna de la lesió de Luis Suárez, ni un rival, el Sevilla, que estava on fire van poder esgarrar la festa blaugrana. Més que una festa, podem parlar d'un festival. Un festival de compromís, lluita, coratge, companyerisme, esforç i orgull propi del Barça. No perquè no es faci una cosa, no vol dir que no es sàpiga fer, afurtunadament, en les últimes finals no es va necessitar. I ahir el Barça va demostrar que també sap dominar perfectament aquest registre quan les circumstàncies ho demanen. Si el nostre Barça, ha guanyat, segueix i seguirà guanyant és perquè, per molt que canviïn algunes peces, la columna vertebral continua sent la que, al ja una mica llunyà any 2009, va aconseguir

una temporada immillorable. Piqué segueix sent el "dandy" de la defensa, un jugador que en els grans moments és el més gran en la seva posició, fins al punt que a la final d'ahir no es va notar l'absència de Mascherano (també cal dir que Mathieu el va suplir de forma excel•lent). El Gerard és el millor culer fora del camp, però el que és millor, és que a dins al terreny de joc també ho és. Una altra peça clau va ser Iniesta. El manxec amb 32 anys es troba al punt més àlgid de la seva carrera futbolística. Fa partits que cap jugador al món, avui dia, pot fer. Agafa la pilota, ja sigui en estàtic o en ple contraatac, i tens una seguretat interior i saps que és impossible que algú li pispi la pilota. El mag de Fuentealbilla ens va a tornar a regalar una nit màgica.El millor del partit. De 10. I que cal dir de l'altre gran pes que queda del 2009? Porta el 10 a l'esquena, i és molt més ràpid interpretant el joc que qualsevol dels milons de persones que ahir vam veure la final des de qualsevol punt del planeta. El que pot fer Messi amb tant poc, és el que el fa ser el millor jugador de la història. Gràcies Leo per ser del/al Barça. Si amb aquest tres cracs mundial li sumem, Ter Stegen, que va parar tot allò que li va arribar, Alba que va ser, de manera inesperada, el golejador decisiu de la final, Neymar que va arribar en un estat de forma pletòric i quan més ho necessitava l'equip va aparèixer per la porta gran, d'altres jugadors com Alves, Rafinha, Busquets o Mathieu que van complir el seu rol de forma impecable i tot això sumat al lideratge infravalorat de Luis Enrique des de la banqueta, encertant amb les decisions que va pendre i també les que no va pendre, surt una barreja que no pot parar ningú (ni tan sols l'àrbitre disposat a robar-li la Lliga al Barça). La grada blaugrana va tornar a ser protagonista, aquest cop per partida doble. Primer, va poder expressar-se de manera lliure (en un país normal no hauria de ser notícia), exhibint estelades i mostrant un anhel de llibertat, que encara que molts s'empenyin a tapar i prohibir, no ho podran fer perquè el poble sempre té la última paraula. I després va ser protagonista per la gran actitud mostrada des d'abans que començés el partit fins quan Neymar el sentenciava, amb el segon gol, al minut 122, ja en temps de pròrroga. Som uns afortunats de viure el que vivim i també de tenir l'afició que tenim. Un Barça de traca, aconsegueix una Copa de traca, ajuntat amb una Lliga de traca que culmina una temporada de doblet de traca. Gràcies, una vegada més, Barça, per regalar-nos una altra temporada de somni.

Patecada atlètica

El pitjor que qualsevol culer es podia témer, ha passat. El Barça s'ha desendollat en el moment més inoportú. Hem vist com l'Atlético de Simeone, amb les seves (males) arts i el seu joc (brut), ha aconseguit apartar el Barça per la lluita de la Lliga de Campions. L'eliminació, ha estat demèrit, d'un Barça que vagabundeja pels camps sense tenir clar el seu objectiu, sense saber, que si no fas un gol més que el rival, no pots guanyar. El conservadorisme dels blaugranes en el primera part al Calderón, em va fer mal de fetge. Durant els 45' inicials l'únic moment on tenies opcions de marcar, era en les jugades a pilota aturada! Aquest fet era donat perquè no vas trepitjar l'àrea rival en cap moment del primer temps. Totalment impropi del nostre ADN. Ni, Messi, ni Neymar, ni Suárez, però tampoc Busquets, Alves, Rakitic o Jordi Alba van ser els jugadors, que tots esperem que siguin en aquest tram de temporada. Quatre dies després seguim sense explicacions del que els hi passa. Podria entendre el plantejament inicial del Barça, si fos per un tema físic, però Luis Enrique ho va negar la mateixa nit de la derrota. La segona part havia de ser tal com va ser. No hi havia cap altre remei. Era tot o res. vius o morts. De caixa o faixa. Malgrat això les ocasions van ser minses, i la presència de Jean Oblak a la porteria rival va resultar anecdòtica. A l'altre bàndol amb tot el vent a favor (afició i arbitratges) els matalassers, no van arriscar, van buscar l'error del contrincant i el van trobar. L'artilleria rival encapçalada única i exclusivament per Antoine Griezzman no va perdonar de cara barraca. Si algun adjectiu se li pot atribuir a aquest grup de jugadors, és el de "cholisme". Fan tot el que tenen al seu abast, i més, per superar els obstacles. Aquesta manera de practicar el futbol, força diferent a la mentalitat cruyffista, que espero, que encara regni a Can Barça, és, en canvi, molt molt similar a la que practica o practicava un tal José Mourinho, el "mourinhisme". Un "mourinhisme" que va aterrar a les espanyes en plena hegemonia del Barça de Guardiola. No el va poder matar. Espero que, ens en sortim amb les nostres armes, el futbol, i que passi una cosa similar a la de l'era Mourinho a Madrid. Aquest Barça l'han eliminat, però no s'ha acabat pas.

Sis finals

Queden sis jornades per acabar la Lliga. Sis partits que per culpa dels mals resultats de les últimes setmanes, s'han convertit en sis finals. El Barça només ha sumat un dels últims nou punts i zero dels últims sis. El perseguidors, Atlético i Madrid no han punxat. Han superat sense massa problemes, a excepció del clàssic, els seus duels. Sense comptar amb les ensopegades del Barça s'han reenganxat de forma immediata a la lluita del títol de Lliga. El Barça, ja des d'abans de l'aturada de seleccions, va donar el títol domèstic per guanyat i va activar el botó d'"off". Un "off" que desadortunadament també afecta a la Champions. Al Madrigal ens vam refiar d'un 0-2 que va acabar sent un empat, el Clàssic ens el van remuntar amb uns últims 20 minuts de desgavell tàctic i ahir a contra la Real Societat vam anar a remolc tot el partit i en cap moment vaig tenir la sensació de que el poguéssim aixecar. Aquest gest d'apagada general ha tingut i, probablement, tindrà conseqüències negatives a la Copa d'Europa. Això sí que em preocupa de debò. Un equip no pot pretendre jugar a mig gas uns partits i endollar-se de forma automàtica uns altres. TOTS vam donar la Lliga per guanyada, ningú posava en dubte la capacitat competitiva d'aquest equip i el coixí de punts era tan gran que ningú se li va passar pel cap que es podria exhaurir. Ahir deprés del nefast partit a Anoeta, una altre derrota a Anoeta, l'Atlético es sitiua a tan sols tres punts. Com a molt pots perdre un partit.                                         Em nego a pensar que la Lliga no acabarà sent del Barça. El calendari és benèvol, els dos únics rivals que et podrien portar problemes, València i Espanyol, venen a l'estadi i els desplaçaments no són excessivament complicats. Un calendari força similar tenen els altres dos competidors de la capital. Per tant, ara toca confiar amb l'equip, possar-se les piles i continuar aspirant al mateix que fa dues setmanes enrere. Aspirar a guanyar el triplet.

Gràcies Johan

Em disposo a escriure aquest artícle poques hores després de conèixer la mort de Cruyff.
Va jugar a la taronja mecànica (Holanda), a l'Ajax, al Barça, al Llevant, als Estats Units i al Feyenoord. A tot arreu va deixar petjada, pel seu tarannà i per la seva manera autèntica de fer. Per molts és considerat el millor futbolista de tots els temps: per la seva manera de jugar, pel seu canvi de ritme, per la seva visió del joc, per la intel·ligència...
Ara bé, va ser quan va tornar a can Barça, com a entrenador, que va canviar la història de la nostre entitat. Ens va inculcar un model de joc basat el possessió de la pilota, un model on es jugava al primer toc, un model de caire ofensiu, el model del 3-4-3. Aquell Dream Team, encapçalat per la seva figura, ens va regalar 4 lligues consecutives (l'únic Barça que ho ha aconseguit fins ara) i la primera Copa d'Europa de la nostra història. Ens va ensenyar a guanyar, però el que és més important, gaudir de les victòries. Va allunyar el victimisme de can Barça i va fer un canvi de xip a molts socis i seguidors blaugranes, fent que l'optimisme regni avui dia al Barça i també al nostre país, Catalunya. Defensava les seves idees amb fermesa, convicció i empenta, cosa que va fer que arribés on va arribar. Això ho extrapolava exactament a la seva vida personal, un munt d'anèctodes s'expliquen sobre la seva persona. També va cometre errades, però amb la virtut de cometre-les defensent els seus ideals fins a les darreres conseqüències.
El Barça pre-Cruyff entrenador tenia un palmarès de 42 títols en 71 temporades, el Barça després de Cruyff amb 21 temporades ha aconseguit el mateix nombre de títols. Poca cosa més cal dir.
El Barça posterior a Johan Cruyff com a entrenador, tant el de Rijkaard (va ser ell qui va aconsellar a Laporta de portar-lo com a entrenador), com el de Guardiola (va arribar a ser qui va ser i a ser qui és gràcies a Cruyff), com el de Tito o l'actual Barça de Luis Enrique s'ha fonamentat sobre els forts pilars que va deixar el mestre. L'ADN Barça, és l'ADN Cruyff i La Masia va ser ell qui la va fer tant gran. La nostra Masia, una de les joies més preuades del nostre club, va ser "el flaco" qui en va extreure jugadors, que aparentment pel seu físic semblaven incompatibles per jugar al futbol d'elit, com Guardiola, Sergi o Ferrer o al cap d'uns anys Xavi, Iniesta, Messi o Pedro. Va trencar esquemes i mites sobre el futbol i va trobar en el FCBarcelona el millor mitjà per fer-ho.
Qualsevol homenatge que se li pugui fer serà insuficient per a la figura de Cruyff (nom del museu, nom de l'estadi, estàtua porta 14, mosaic dedicat a ell el pròxim Clàssic...) el que sí que el farà profundament feliç serà, allà on es trobi, veure el seu Barça guanyar, practicant el millor futbol de tots els temps, el que ell ens va portar, amb jugadors fets a la casa. I sobretot, més enllà del futbol, encarar el dia a dia de la vida amb optimisme fins al darrer instant. Tal com ho ha fet ell. Seguim el seu mestratge. Disfrútatelo, Johan.

Rècords i records

El Barça porta 36 partits consecutius sense encaixar cap derrota. Superant el rècord del millor Barça, que en tenia 28 amb Guardiola a la banqueta i, també, el del millor equip que juga competicions espanyoles, el Madrid de Leo Benhaker, que tenia fins fa poc el rècord, amb 35 partits.Aquest 36 partits s'han vist en quatre competicions diferents (Lliga, Copa, Champions i Mundial de Clubs). Han servit per guanyar un títol (Mundial de Clubs), per guanyar-ne virtualment un altre (Lliga) i per plantar-se a la final de Copa. Sense obviar que en la competició més important, la Copa d'Europa, tens peu i mig a quarts de finals gràcies ha haver derrotat l'Arsenal per 0 a 2 a l'Emirates Stadium. La motivació de fer el que mai ningú ha estat capaç de fer, guanyar dues Champions seguides, és tan gran per aquest equip, que avui dia, sembla que no hi hagi cap rival disposat i capacitat per poder parar els peus al conjunt de Luis Enrique. Però el repte encara és més meridià si tens en compte que ja tens la Lliga al sac i estàs a un sol partit de guanyar la Copa del Rei, i així aconseguir dos triplets seguits i consagrar-se com al millor equip de la història d'aquest meravellós esport. Escrit sobre el paper, o en aquest cas sobre una pantalla, tot plegat sona molt bé i és així però cal recordar que la segona campanya del Barça de Guardiola (permeteu-me la comparació) ho tenia tot de cara per guanyar dues Champions seguides, i amb una mala nit al Giussepe Meazza contra l'Inter de Mourinho, Milito (el bo) i Eto'o va venir al Camp Nou amb un 3-1 favorable de l'anada. Dels tres gols del conjunt italià un, com a mínim, estava en fora de joc i els altres dos eren més que discutibles. A la tornnada la remontada va ser possible ja que Piqué es va avançar i Bojan va marcar el 2-0 que donava el bitllet cap a la final del Bernabéu, però el segon gol va ser anul·lat per unes mans (que estaven enganxades) del Yaya Touré. Amb tot això vull dir que si trobes un rival rocós i un mal arbitratge pots caure eliminat per molt injust que sigui.
Aquell Barça tenia un trident, format per Messi-Xavi-Iniesta que t'assegurava el control i l'exel·lència en el joc però ara tens Messi-Suárez-Neymar (la MSN) que et poden matar amb llargues possesions (no tant com les de l'altre trident) o amb un ràpid contracop, sempre hi quan les lesions i les sancions els respectin. El Barça, des del 4 d'octubre que va perdre per 2 a 1 al Sánchez Pizjuan, ha tingut el calendari més atapeït de tot el món i tot i això ningú l'ha aconseguit batre.Hem vist partits de tots colors però el que segur que no hem vist és una derrota. Hem vist el gran recital, sense Messi, al Bernabéu (0-4), la sentència de les semis a Copa contra el València en un sol partit (7-0), el 4 a 1 contra l'Espanyol, també a Copa, una majestuosa segona part contra el Celta amb Leo Messi rememorant el penal de Cruyff o la final del Mundial contra River Plate a Japó (3-0) . Hem vist partits contra grans equips, partits que han costat però que hem guanyat, Atlético (2-1), Sevilla (2-1), Athletic Club (1-2) a Copa o a Champions contra l'Arsenal (0-2). Hem vist partit a camps complicats, contra equips que s'hi jugaven molt però no tenien res a perdre, Llevant (0-2), Las Palmas (1-2) o el Màlaga (1-2). Hem vist uns quants empats, dos 1 a 1 a Mestella, un a Lliga i l'altre intrascendent a Copa, un altre a zero a zero Cornellà-El Prat amb un partit de joc brut dels pericos que l'arbitre no va saber posar fi, l'irrallevant empat a zero al camp del Villanovense en el primer partit de Copa, o l'incomprensible empat a dos contra el Deportivo quan al minut 70 els hi treies dos gols d'avantatge. Durant aquest cinc mesos de joc interrumput, no s'ha perdut, i si no es perd i la majoria de vegades es guanya serà molt difícil no guanyar cap títol. A dia d'avui, veig el triplet a prop, digueu-me il·luminat o somiatruites però és difícil no pensar-ho tenint l'equip que tens.
Serà molt i molt difícil però el veig aprop, que hi farem.

Vergonya

El complexe d'inferioritat que presenta l'Espanyol és tan esgarrifós que fa que fins i tot mitjans afins al Real Madrid vegin els desafortunats comentaris del encara president de l'Espanyol, Joan Collet, amb mals ulls. El problema no és celebrar un empat contra el millor equip del món i el teu etern rival, el problema és jugar només intens els partits que disputes contra el Barça. Si dels 38 partits que hi ha a Lliga el RCDE jugués 20 o 25 amb aquesta intensitat, però només en juga un parell, els dos que juga contra el Barça, les seves aspiracions serien molt majors. Després a final de temporada veus gent de l'entorn perico que es queixa de la poca fam de guanyar del filial del Madrid, si et queixes no aplaudeixis els dos partits que jugues intens i agressiu (molt sovint en excès) si aquests partits fossin una rutina, no dubteu pas que estarien molt aprop de les places que donen accès a les competicions europees. Serien un equip de nivell Athletic o Vila-real, Cornellà-El Prat seria un estadi on sortir amb els tres punts seria complicat i potser no necessitarien vendre el club amb un misteriós empresari xinès. L'arbitratge del primer Espanyol-Barça del 2016 va ser dolent, molt dolent. Qui digui que no va afavorir l'Espanyol menteix. Que l'Espanyol acabés amb tots els homes el partit va ser culpa del senyor Gónzalez bis, malauradament ja fa anys que n'estem ben acostumats. Entre aquest personatge, el mal estat de la gespa (indigne d'un equip de primera de la que vol ser la millor Lliga del món) , les dues pilotes que Messi i Suárez van estavellar a la fusta i l'agressivitat que no va ser aturada pel colegiat van proporcionar l'injust empat a zero. L'afició del RCDE mai ha estat ni és un bon exemple de comportament. Que grups radicals com els de "La Curva" o els de "la brigada blanquiazul" tinguin cabuda amb el que fins fa poc era conegut com el Power8 Stadium, fa que el club blanc i blau no sigui respectat, ni tan sols pels propis mitjans catalans. Els insults racistes contra Neymar, els crits de "Messi paga ha hacienda" (quan el teu club en deu 48M), el càntic de "Luis Enrique tu padre es Amunike", que ben poc afecten a l'asturià, i els crits insultants cap al 9 blaugrana, Luis Suárez, denoten la necessitat de que la RFEF o qualsevol altre institució sancioni de manera exemplar (tancant una part o tot el camp, ja que una sanció econòmica no afecta als socis) per tallar de soc-arrel aquesta mala costum que han agafat una bona part dels periquitos en els darrers derbis. No obstant, encara són molt més greus les reaccions del president del club, Joan Collet, negant aquest insults (que s'han pogut veure a televisió) i denunciant una campanya de la premsa catalana contra el seu equip. Aquesta actitud és un clar reflex de la mediocritat del club que representa. Es nota que aquest senyor ha estudiat ben poc la història contemporània del nostre món, si hagués viscut a l'Alemanya nazi dels anys trenta i quaranta no qualificaria l'entorn del Barça com a nacional-barcelonista. Si hagués tingut amics, familiars o "cono-cidos" jueus no diria aquesta afirmació. Si conegués el pla que tenia Adolf Hitler (i que bona part d'ell va posar en pràctica) no diria aquestes desafortunades i inapropiades paraules, però ho ha fet, i no ha volgut recrificar. No hi té res a dir Josep Maria Bartomeu? El millor que pot fer aquest home pel futbol és plegar i deixar lloc al nou propietari oriental. Collet, prepara el culet que pel dia de reis sortiràs ben calentet.