Les eleccions de la reconstrucció

 Després d’un temps de dol s’acaba el plany i reprenc el dol canten els pets en una de les seves lletres. Després d’un lustre en què la directiva de Bartomeu ha anat perdent un llençol a cada bugada, toca reconstruir tot allò que o bé per mala fe o bé per imperícia una colla de pijets sortits d’ESADE van destrossar. No sé si fan el mateix amb l’empresa dels seus pares, però la qüestió és que ni el Barça és una empresa, ni tenim cap pare que ens solventi els problemes quan les coses van mal dades. 

Les eleccions —que no tinc gens clar que es puguin celebrar en la data prevista a causa de la Covid— serviran perquè la massa social culer triï qui serà l’encarregat de dur a terme la tasca més important de la història recent del Barça. No tinc prou coneixements com per dir fins a quin punt la situació econòmica del club és catastròfica i, per tant, no sé quin serà el marge de maniobra que tindrà el proper president. Tanmateix, sigui com sigui, la situació que es trobarà serà dolenta o molt dolenta. A la caixa forta d’Arístides Maillol no hi trobaran res més que unes teranyines, acompanyades d’uns deutes dels quals ningú coneix amb exactitud el seu abast. Negociacions salarials, salaris de treballadors pendents de pagament i un crèdit endimoniat de Goldman Sachs, per un Espai Barça que a dia d’avui sembla una utopia. A més, la plantilla del primer equip ha de fer front a una renovació (que ja va iniciar-se el darrer estiu), amb l’agravant que hi ha jugadors amb uns sous desorbitats que, al seu dia, es van comprar per un preu de mercat molt per sobre del seu valor real. La improvisació i la incompetència ens han fet que Messi vulgui fotre al camp, que Braithwaite sigui el nou del primer equip i que haguem de fer un esforç titànics per no caure adormits quan juga l’equip entrenat per Koeman. Socialment, el bagatge que s’havia construït durant el mandat Laporta (UNICEF, Catalunya, fer fora els violents…) ha sigut esmicolat primer per la directiva de Rosell i, després, per la de Bartomeu, valgui la redundància. Deu anys de mandat, quatre i sis, que en realitat formen part d’una mateixa manera d’entendre el negoci i de gestionar-lo. Un neonuñisme d’aprenents que ha estat capaç de fer allò que semblava impossible: fer bo a Gaspart. Com sempre, els titelles més ben encinistrats de les Corts intentaran fer creure que tots aquests anys no han estat tan dolent (discurs que, per cert, procolama algun candidat com ara Toni Freixa), però de res no serveixen les dades de títols guanyats per sí soles si no les posem en el context adequat. Heretar el millor Barça de la història, amb Guardiola a la banquet i Messi, Xavi i Iniesta al terreny de joc és garantia de títols, per molt que a la llotja hi hagi un personatge tan funest com Sandro Rosell. Si el propòsit de la dupla Rosell-Bartomeu hagués estat el de deixar el Barça en la pitjor situació possible, no se n’haurien sortit tan bé; del 2010 al 2020, amb deu anys (estroncats per un vot de censura de rècord, que  els va enganxar a contrapeu) han tingut temps de sobres per venjar-se d’aquells que van fer que el Barça es convertís en el club més admirat arreu del món —Cruyff, en pau descansi; Guardiola; Laporta i, fins i tot, Leo Messi—. 

Com ja va passar el 2003, tot apunta, que la reconstrucció no passarà en mans del nuñisme, sinó que l’haurà de fer algú que no ha tingut cap mena de responsabilitat en aquesta catàstrofe, ans al contrari. El nuñisme esperarà àvidament el moment més oportú per fer-se, de nou, amb el control del Barça, amb l’inestimable ajut dels mitjans que fan de bufons de la cort.

Les eleccions amb una munió de precandidats (Font, Laporta, Freixa, Benedito, Farré, Rousaud, Vilajoana, Alà i Pere Riera) amb algunes campanyes que costen d’entendre —com ara la de Vilajoana que s’ha gastat una quantitat indecent de diners i, amb tota probabilitat, ni passarà el tall— i amb d’altres que només fan que folkloritzar el procés democràtic —com ara la de Pere Riera, un senyor que no sap fer anar el seu compte de twitter, ni qui fou el primer president del Barça—. La precampanya s’ha fet llarga. Massa gent, masses numerets, masses pizzes i tatuatges (que no calcomanies). I a part de la brillant pancarta que desplegà Laporta al costat del Bernabéu, poca cosa més a destacar. Molta preocupació pel vessant econòmic, propostes de tirar en terra el Camp Nou i fer-lo de nou (Benedito), altres que volen la tornada de Neymar (Rousaud)

Joan Laporta i Víctor Font, sembla ser que passaran el tall de signatures i, probablement, Toni Freixa també ho farà amb el suport dels grupuscles més foscos i les penyes més casposes. Per tant, un cara a cara Font-Laporta amb Freixa intentant fer-se un lloc que tindrà molt difícil, per molt que alguns sectors l’intentin vendre com el candidat independent de qualsevol poder polític o mediàtic.

Laporta o Font, Font o Laporta. L’un és el clar favorit, l’altre ha de sacsejar el taulell si vol tenir alguna opció. Laporta, com manen els cànons, assumeix el paper de favorit i fa un discurs moderat, juga a no perdre. Marca un perfil conciliador i, malgrat tenir algun estirabot laportista com el de la pancarta, surt amb el fre de mà posat. Sap que si no fa cap disbarat, guanyarà la partida i en té prou amb l’aval de la història. Una història que el reafirma, per molt que alguns els hi pesi, com el millor president. Té l’experiència d’haver-ho fet (molt bé) i cap  pla estratègic pot competir amb aquell equip que ens va fer tocar el cel, en tots els sentit. Els rivals li diran que tira de nostàlgia, però és que qualsevol persona que hagués deixat el llegat que deixà Laporta ho faria. Ruc seria si no ho fes. Encara que els anys canviïn algunes coses, sabem que Laporta tindrà la fermesa necessària en els moments delicats, no li tremolarà el pols a l’hora de prendre decisions important i sabem, de sobres, el seu compromís inequívoc amb el país. Mentrestant, Font, que s’havia estat preparat durant tants anys, s’ha trobat amb una situació que, ai las, no havia previst. La seva idea era enfrontar-se a un candidat continuador de la junta sortit (digues-li Roche o Juan Rosell), però la cosa ha anat tan malament que tots aquests han plegat veles i Laporta ha tornat a la palestra. El discurs de Font era contraposar un model caduc (el de la junta anterior) amb un model innovador (el seu). Però la irrupció de Laporta li ha trastocat els plans. Per molt que Antoni Bassas intenti posar el període 2003-2020 tot en un mateix sac, poques persones es creuen que Laporta sigui el mateix que Barto o Rosell, perquè fins i tot aquell que no té ni idea de futbol sap que són la nit i el dia. A més, tant Xavi com Jordi Cruyff, les propostes estrelles de Font en l’organigrama esportiu, li han sortit mig llufades, ja que ni un ni l’altra s’han implicat en campanya i, a més, li han desmentit amb la boca petita algunes de les coses que ell deia. 

A hores d’ara, si bé és cert que encara queda la campanya, se’m fa difícil pensar que Font serà capaç de batre Laporta, però guanyi l’un o ho faci l’altre tindrem un millor president del que hem tingut en aquests últims anys. 

La gran desfeta

Cau ja llunyà l'estiu del 2010 en què socis del Barça entregaven el club a un grup de directius menats per l'odi i la venjança. Una dècada després certifiquem la consumpció del desastre. Amb tan sols 10 anys n'han tingut prou per fer que el millor club del món —aviat està dit— es converteixi en una rèmora pesada de difícil salvació. S'ho han carregat tot. Rosell, primer, i Bartomeu, després, han anorreat tota la feina que, liderada per Laporta, tants i tants havien construït. Aquell club que sublimà l'excel·lència futbolística (amb els millors jugadors i l'entrenador de la casa) s'ha convertit en un dels equips més vulgars i vulnerables quan juga en qualsevol camp amb cara i ulls d'Europa. 

4-0 a París, 3-0 a Torí, 4-0 a Roma, 4-0 a Liverpool i 8-2 a contra el Bayern de Munic a Lisboa. Tot això amb poc més de quatre temporades. La decadència ha avançat inexorable fins tocar fons amb un resultat que serà recordat per sempre més com la gran humiliació i desfeta d'un equip, que no fa pas tant, havia coronat el cim de la bellesa. La caiguda és, encara més dura, venint d'on venim. Tenint el millor jugador de la història a la nostra plantilla i sabent que s'hi hauria pogut posar remei si hi hagués hagut una idea esportiva sòlida, un lideratge marcat i no hi hagués hagut una directiva que va apartar Cruyff del club. 

Construir costa molt, destruir no costa gens. Amb la complicitat de bona part d'una massa social acrítica i de la majoria de periodistes de la caverna (la d'aquí) —més preocupats en què feia el Madrid o què guanyava o deixava de guanyar Guardiola— la Junta del Barça ha anat tirant sense massa oposició escudant-se en lligues guanyades enmig de la mediocritat gràcies a genialitats de Messi i qualsevol bajanada econòmica o patrimonial que encandilava al soci més senil, rememorant els vells temps de José Luis Núñez. Ara que  ha caigut la parcel·la esportiva ha quedat, sobradament, demostrat que tot el que hi havia en les altres parcel·les era fum. Ni Espai Barça, ni Masia, ni model, ni país... Ja no els queda res on amagar-se.

Però, culers, ja és massa tard per mirar de rectificar o posar quatre vigues noves a un  edifici que s'ha esfondrat i que feia anys que donava senyals de deteriorament. Cal foc nou, com digué encertadament Piqué en acabar el partit del Barça més vergonyant que recorden els meus ulls. I aquest foc nou ha d'anar des del terreny de joc fins a la llotja, passant per la banqueta i per la secretaria tèncina. Calen eleccions, com més aviat millor, fer fora els campions de la incompetència i de la mala gestió de la tribuna del Camp Nou i endagar un projecte des de zero. I, assegurar-nos, que els grans responsables d'aital debacle no tornaran a posar mai més els peus a la zona noble de l'Estadi. Perquè, de ben poc haurà servit tot això, si d'aquí 10 el soci els torna a votar.

Llibertat

El 20 de setembre segrestaven part de les nostres institucions. L'1 d'octubre apallissaven la nostra gent per impedir que poguéssim votar. El 16 d'octubre empresonaven a dues persones per les seves idees polítiques. Any 2017. Espanya, Unió Europea.
En menys d'un mes, ha quedat clar què intentarà fer l'adversari, l'Estat espanyol. Encapçalat pel govern de Rajoy, el Rei Felip VI, els poders polítics, els poders econòmics i la immensa majoria de mitjans de Madrid. Volen acabar amb qualsevol anhel de llibertat del poble català. Volen acabar amb la nostra llengua, hem vist l'esforç que estan fent polítics del PP i C's. Volen acabar amb les institucions públiques, amb molta més història que les seves. Es volen carregar el President, el Govern, el Parlament i tot allò que faci falta. Posaran a Santamaría al capdavant de la Generalitat, si fa falta. O Millo o, fins i tot, en Duran. Il·legalitzaran partits polítics independentistes, per, així, arrassar en les eleccions. Intentaran muntar-se el Parlament a mida com ja han fet amb la Constitució.
Hi ha dos líders (ara, ja els podem anomenar així) de la societat civil a la presó. Cuixart i Sánchez, el President d'Òmnium Cultural i el de l'Assamblea. Dues institucions, sense les quals, no es podria entendre el moviment que viu el nostre país. Sis anys organitzant manifestacions multitudinàries, sense precedents en la història recent d'Europa, i ni un sol vidre trencat. I se'ls acusa de sedició pels fets del 20 de setembre, quins pebrots! Els Jordis són entre reixes per les seves idees, tan legítimes com qualsevol altra, ja que no van en contra de ningú sinó a favor de la pau, la convivència i la democràcia. I si, ara, són ells un dia et pot tocar a tu. Això té un nom i és repressió.
Ho faran tot. De fet, ja ho estan fent tot. Per acabar amb qualsevol guspira de llibertat que hi hagi entre la nostra gent. I caldrà actuar, fer-ho amb determinació, ser valents, i fer-ho a la catalana: democràticament, pacífica i cívica. S'hauran de prendre decisions i, cadascú, assumir el seu paper. Des del President Puigdemont fins al forner del meu poble. Tots els demòcrates, siguem d'on siguem, tinguem la ideologia que tinguem, pensem el que pensem, haurem de remar junts per assolir la llibertat. Perquè com diu Jordi Sánchez la llibertat és plena o no és. I seguir essent part del Regne d'Espanya no és garantia de gaudir dels drets i llibertats, que haurien de ser immutables a Europa en el segle XXI. Ens ho intentaran arrebassar tot, absolutament tot. L'1-O ho van intentar amb les porres, i no dubtaran en fer servir la força per tapar-nos com el que som, una nació oprimida que necessita la llibertat com l'aire que respira. Tanmateix, hi ha una cosa que no ens podran arrabassr mai: la dignitat. I hem de mirar de conservar-la per poder estar en pau amb nosaltres mateixos. I hem de fer-ho, també, per tots aquells que s'han quedat pel camí, pels que van somniar un dia en viure en un lloc millor. I, també, per poder mirar als nostres fills i dir-los tot el que has fet per ells (més enllà del resultat final que, segurament, no dependrà ni de tu ni de mi). I això val per tots, companys. Pel President, pel Govern, pel diputats, pels que serem convocats a defensar el nostre país als carrers dels nostres pobles en els propers dies, setmana i mesos. A tots ens tocarà exercir un paper determinant.
 I potser, encara que no ens ho sembli, estem més aprop que mai de poder abraçar la utopia. Segur que la distància a recórrer és llarga i costosa però com deia el gran Miquel Martí i Pol "convertirem el vell dolor en amor i el llegarem, solemnes, a la història". Doncs, es tracta d'això, de fer història. Per nosaltres, per ells, per tots: LLIBERTAT!

Barça i Catalunya

Que el Barça s'adhereixi al Pacte Nacional Pel Referèndum, en una situació normal, no hauria de sorprendre a ningú. Però ja sabem com van les coses. Des de la seva creació l'any 1899, el club, ha estat estretament lligat al catalanisme social i polític i al seu país. La història de l'entitat no s'entendria sense saber que, paral·lelament, hi ha la història d'un petit país. El 1916, el Barça, adopta el català com a llengua oficial. Dos anys després, el 1918, el club s'adhereix a la petició d'un Estatut d'Autonomia, iniciativa promocionada per la Mancomunitat. Més endavant, el 1925, el vell estadi de Les Corts va presenciar una sonora xiulada a la Marxa Reial per part del 12000 seguidors que hi havia a les graderies. La xiulada era una evident protesta a la dictadura de Primo de Rivera, caracteritzada per un fort caràcter anticatalà. El gest va ser durament represaliat i el Camp de Les Corts va restar tancat durant sis mesos. A més, el Governador Civil de Barcelona, Joaquín Milans del Bosch (avi del militar colpista del 23F) va convidar a Joan Gamper a l’exili, fora de l’Estat Espanyol. També podríem destacar l'assassinat del diputat d'Esquerra Republicana i president del Barça, Josep Suñol, durant la Guerra Civil. Durant els 40 anys de dictadura franquista, el Barça va ser, per a molts, la única via d'expressió política. Quan no es podia cridar "Visca Catalunya" es cridava "Visca el Barça" o quan no es podia onejar una Senyera s'exhibia una bandera amb els colors del Barça. No obstant, el Barça va ser fortament perjudicat en l'àmbit esportiu i, sobretot, a partir dels anys 50. El Reial Madrid passà a ser l'equip del règim i es veia beneficiat cada dos per tres. El cas Di Stéfano és el millor exemple de com funcionava una Espanya dominada per Francisco Franco i, no cal oblidar, don Santiago Bernabéu. L'escut va experimentar canvis, les quatre barres van ser suprimides i el nom del club va ser alterat, de "Futbol Club Barcelona" a "Club de Fútbol Barcelona". Un dels primers llocs, d'arreu del Principat, on es va escoltar parlar català en públic durant la dictadura va ser al Camp Nou, gràcies a el Manel Vich. Un cop Franco mort, es recupera la normativitat prèvia i el Camp Nou és escenari de concerts importants pel catalanisme com el de Lluís Llach (1985) o el Concert per la Llibertat (2013). Amb Joan Laporta (2003-2010) com a president el catalanisme agafa el màxim protagonisme a Can Barça, cosa que no es pot dir dels any en els quals Núñez i Gaspart n'eren els presidents. I després, amb la presidència de Bartosell, ha de continuar essent un dels pilars principals. Així ho demostra el pas de la Via Catalana per la tribuna de l'Estadi, les xiulades a l'himne espanyol durant les últimes finals de Copa del Rei, els crits d'independència en cada partit jugat a casa o la recent adhesió al Pacte Nacional Pel Referèndum (prèviament, el 2014, el club ja s'havia adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir). És per tots aquests motius i moltsbmés, pels quals el Barça ha sigut, és i serà un club català i catalanista. Al costat del país i de la seva gent. Un club que és el millor ambaixador del país arreu del món. I si fem bandera de l'emblema "Més que un club" és per a motius com aquest. Qualsevol crítica al Barça o a la seva directiva per aquesta brillant i, alhora, necessària acció demostra una profunda ignorància del què ha estat el Barça. Que el Barça rebi crítiques per posicionar-se al costat de la democràcia i del 80% de la població catalana, que reclama decidir lliurement el futur del seu país, demostra les fissures d'una societat que arrastra tics no-democràtics. Tics poc ètics que es poden veure reflectits en els mitjans, en dirigents polítics o opinadors rellevants. El Barça ha bategat amb sintonia amb el país. Així ha estat i, esperem, que així continuï essent. Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

Serguir a Johan

Hace poco más de un año (el 24 de marzo de 2016, un jueves Santo) que Johan Cruyff nos dejó víctima de un cáncer de pulmón. Johan ha sido, es y será siempre una de las figuras más grandes de la historia del fútbol. Probablemente, la persona más importante del fútbol moderno. Y aún es más grande su magnitud si hablamos del Ajax y del Barça. A día de hoy no hay nadie que se atreva a discutir la dimensión universal del holandés (y si lo hay no se atreve a manifestarlo públicamente). Hace unos años había discrepancias y disidencias sobre la importancia de Cruyff en el mundo y entorno barcelonista. De hecho, sin ir más lejos, el actual presidente del Fútbol Club Barcelona no estaba de acuerdo con la continuidad del legado “cruyffista” hace unos ocho años; sin embargo, el pasado 25 de marzo, en el acto organizado por la entidad azulgrana para homenajear a Cruyff, Josep Maria Bartomeu ensalzaba, con acierto, la figura más importante de la historia del club que él preside (con el permiso de Hans Gamper y Kubala). La figura de Johan nunca ha sido cómoda, incluso aún no lo es, y esto, también forma parte de la grandeza del personaje. Un personaje contracultural por la sencilla razón de que pensó, dijo e hizo lo que le dio la gana. Nunca tuvo que arrastrar ningún lastre, no estuvo en deuda con nadie y esto le hacía más libre. Llegaba de un país moderno, democrático y abierto, a diferencia de España que estaba en las postrimerías de la dictadura franquista. Esto impactó a los culés y a toda la sociedad catalana. Sus ideas, sus pensamientos, su filosofía futbolística deben permanecer como eje central del futuro Barça. Porque de esta manera se ha conseguido llevar al Barça en la cima del fútbol mundial, tanto en el número de títulos como en la calidad del fútbol practicado. Y con datos y números, es fácilmente corroborable. La singularidad del Barça viene dada por la identidad que aportó Cruyff en el 1973 cuando llegó como un jugador moderno en país muy antiguo (políticamente hablando) y, sobre todo, cuando regresó como entrenador y cambió la mentalidad de una afición y de todo un pueblo. Otra máxima recomendable de aplicar en todo momento es la pregunta ¿qué haría Cruyff en esta situación? Es imposible acertar siempre la decisión que tomaría una persona con la que ya no te puedes comunicar, pero, dependiendo del resultado, vas a ver si te has acercado más o menos. Pep Guardiola, el gran discípulo de Johan, ha manifestado en diversas ocasiones la formulación de la pregunta ante situaciones comprometidas del paradigmático mundo del deporte, en concreto, del fútbol. Y podemos decir que no le ha ido nada mal, de hecho, a día de hoy, es uno de los entrenadores más reputados del mundo del fútbol y lo ha ganado -casi- todo. El legado de Johan va más allá. Traspasa cualquier frontera. Su filosofía de juego es copiada por nuevos grandes clubes que quieren aspirar a llegar a lo más alto, pero tienen un problema. No hay cantera, sólo hay cartera. El Dream Team que hace 25 años conquistó Europa y ganó 4 años seguidos la Liga española, lo hizo con jugadores como Albert Ferrer, Sergi, Pep Guardiola o Guillermo Amor como bandera, todos ellos formados en La Masía. La expansión de todo lo que representa el holandés volador es un claro ejemplo de su importancia. Sin él, hoy, el fútbol sería un deporte distinto. Y Cruyff, desde allí arriba, sonríe cuando ve partidos como el de la remontada ante el PSG con el Barça jugando con un 3-4-3 o cuando ve jugadores de la casa como Sergi Roberto que se convierten, a base de trabajo y esfuerzo, en mitos de todo un club. Estos detalles y la aplicación de su manera de entender el fútbol son el mejor homenaje que le podemos hacer al Flaco. Y, evidentemente, cualquier estatua o renombramiento de estadios (nuevo Miniestadi y Amsterdam Arena) será bienvenido. Porque Cruyff se lo merece todo y más, nunca le estaremos lo suficientemente agradecidos. Una vez más, gracias Johan.

La més grossa

La remuntada més bèstia a la història del futbol, l'ha aconseguida l'equip més bèstia de la història, el Barça de Leo Messi. Qualsevol qualificatiu que podríem atribuir al que va passar dimecres a la nit al Camp Nou es quedaria curt. Com va dir el Puyal no hi han paraules per fer-ho. Un equip que que ha guanyat al Bernabéu 2-6, un equip que ha guanyat 6 títols de 6 en una sola temporada, un equip que ha aconseguit 2 triplets, un equip que ha fet el major bany futbolístic vist mai-per a mi- contra el Madrid de Mourinho (el dia del 5-0), un equip que ha fet una lliga de 100 punts... (podría seguir esmentant fites) però malgrat tot, Gerard Piqué, que ha viscut en primera persona tots aquests increïbles esdeveniments, deia al final del partit que és "la más gorda que hemos hecho". La més grossa pel què i, sobretot, pel com. Un 6 a 1 històric que esmicola el drama que es va viure al Parc dels Prínceps. Una nit inigualable amb l'ambició acollonant d'un equip que es nega a abdicar, que s'aferra al tro acompanyat d'una afició capaç de posar la temperatura perfecta a la situació (ni un grau més ni un grau menys) i un guió de partit, que com deia l'endemà el Basté, només un Hannibal Lecter, un manipulador de sentiments, podia imaginar una obra d’art com la viscuda la nit del 8 de març del 2017. I sí, amichs, Luis Enrique, ara sí, sens cap mena de dubte, entra al podi dels millors entrenadors de la història del club. Un podi que comparteix amb Cruyff, que li va servir com a mentor per plantar un 3-4-3, com feia l'holandès, que seria clau per passar l'eliminatòria. L'actitud, la fe, la fam, les ganes de realitzar una gesta aparentment irrealitzable per part de l'equip (especialment per part do Neymar) van fer que tot allò que ni el més optimista dels culers podia imaginar acabés sent la conclusió d'una obra que perdurarà en la retina de molts (de nosaltres i, per alegria nostra, també, d'ells).

Ho van fer perquè sabien que no era impossible (dixit Joan Maria Pou). Van creure-hi, van lluitar i ho van aconseguir. El miracle del Barça, perquè no té altre nom, va ser un èxit col·lectiu, coral, conjunt... Però hem de destacar a Neymar, que va fer el millor partit de la seva carrera professional, i a Sergi Roberto, la persona que més es mereixia fer aquell gol: perquè és del planter, perquè és un exemple per a molta gent de la pedrera, perquè no es rendeix (igual que l'equip) i perquè la seva situació personal mereix aquesta immensa alegria. Tots el culers vam estar contents de que fes aquell gol, però els culers que el coneixen encara es van emocionar més, i si no mirin la reacció del gran Gerard Romero. Gràcies, Sergi. El teu nom ja llueix al costat d'altres jugadors mítics com Pichi Alonso, Bakero, Koeman o Iniesta. He destacat a Neymar i a Roberto però també podria parlar de l'actuació; de Ter Stegen, que salva el 3-2 en el moment més crític i en l'última jugada recupera una pilota que acaba al fons de la xarxa; d'Umtiti, que va eclipsar per complert un atac que, fis fa poc, ens pensàvem que era dels millors a Europa; de Piqué, que tornà a ser el reflex de tants i tants culers, sobretot, en la incredulitat expressada en el moment de més bogeria; de Mascherano que ha demostrat que, sense talent però amb dos collons de ferro, pots arribar al punt més alt del món del futbol; de Busquets, que quan remana les cireres vol dir que les coses van bé; de Rakitic que continua fent una feinada de por; d'Iniesta que va jugar el partit amb unes ganes, com demostra en el segon gol, similars a la d'un juvenil; de Suárez, que lluita, protesta, persisteix fins que ho aconsegueix, el que sigui o de Messi, que amb la celebració del darrer gol mostra que sols queda posar la firma al seu contracte de renovació. Després de l'exaltació d'emocions de la culerada conseqüència de la gran remuntada contra el PSG fa que tot el que vingui quedi per sota del que hem viscut. Val la pena seguir veient futbol? Doncs jo dic que sí, perquè aquest equip ha demostrat que pot anar més lluny, encara més. I si voleu, en parlem a final de temporada.

Momentos épicos y remontadas del Barça en Copa de Europa

El pasado 14 de febrero, el Barça recibió uno de los mayores baños tácticos de los últimos años. El PSG de Unai Emery no tuvo piedad alguna y batió por cuarto goles a cero a uno de los equipos favoritos para alzarse con la Liga de Campeones el próximo 3 de junio. El conjunto catalán fue irreconocible y un gran París con Di María, Verratti y Cavani dejó (casi) sentenciada la eliminatoria. El hito de remontar cuatro goles no lo ha conseguido ningún equipo, pero si algún reto queda para esta generación de futbolistas es el de materializar un sueño muy difícil de cumplirse, incluso para los culés más optimistas. Hay argumentos para pensar que el equipo de Luis Enrique va a tener opciones de hacer lo nunca visto en el mundo del fútbol. El mejor argumento, sin duda, es Leo Messi, el dios del fútbol. Y ya sabemos que con dios a tu lado los milagros son posibles. Pero también hay precedentes que invitan a creer en este titánico reto. No fueron cuatro, pero sí tres. La temporada 1985/86 el Barcelona disputó su segunda final de la Copa de Europa tras derrotar en las semifinales al IFK Göteborg. En el partido de ida el conjunto sueco ganó por 3 a 0, pero en el partido de vuelta Pichi Alonso se vistió de héroe y con un hat-trick llevó la eliminatoria a la tanda de penaltis, donde los de Terry Venables certificaron su pase a la final ante el Steaua de Bucarest en el Sánchez Pizjuán. La suerte que sonrió a los azulgranas en la semifinal no lo hizo en la final de Sevilla. Kaiserslautern. Poca cosa más hace falta añadir al nombre de esta ciudad alemana (también da nombre al club de fútbol al que eliminó, en aquella ocasión, el Barcelona). En aquella ocasión no fue una remontada como la que necesita mañana el Barça, pero sí fue uno de los momentos más épicos y recordados de la historia de la entidad. En el tiempo añadido, cuando parecía todo sentenciado, Bakero remató una falta lanzada por Koeman, que supuso el 3-1, un resultado adverso para el Barça pero más que suficiente para clasificarse para la siguiente ronda. Más tarde el equipo de Cruyff se alzaría, en Wembley, con la primera Copa de Europa de su historia, la temporada 1991/92. El “Dream Team” de Cruyff también tuvo su momento de remontada. Fue la temporada 1993/94 (también se llegó a la final) y se produjo ante el Dinamo de Kiev. El 3 a 1 de la ida ponía en entredicho la continuidad del Barça en la competición, pero en el partido de vuelta, Koeman a falta de 20 minutos para el final del partido transformó un libre directo que hizo decantar la balanza y culminaba una de las mejores exhibiciones de aquel magistral equipo. El partido finalizó con un 4-1 en el luminoso y los goles de Laudrup, Bakero (x2) y Koeman sirvieron para pasar una ronda que pintaba muy gris. Otro partido en el que el Barça tuvo un resultado adverso en la ida fue la temporada 1999/2000 con otro holandés en el banquillo, en este caso el excéntrico Louis Van Gaal. En la ida el Barça perdió por tres a uno en Stamford Bridge. El partido de vuelta era crucial, el conjunto catalán no se podía permitir caer derrotado en octavos de final y el equipo estuvo a la altura del club al que representaban. Los goles de Rivaldo, Dani García y Luis Figo, que habían neutralizado el de Tore André Flo para empatar la eliminatoria, terminaron con la rúbrica de Rivaldo y Patrick Kluivert, que no dejaron tiempo para los penaltis. Igual que la primera Copa de Europa no se entiende sin el gol de Bakero en Kaiserslautern; la tercera, con Pep Guardiola en el banquillo, no se entiende sin el golazo de Andrés Iniesta en Stamford Bridge, el famoso Iniestazo, el día de lo puto crack. Ambos en el tiempo añadido, ambos en un mal partido en el que el adversario había sido superior y ambos para conquistar el mejor título europeo. La última gran remontada del Barça fue en la temporada 2012/2013. Con jugadores como Messi, Busquets, Iniesta o Piqué como bandera. Mañana, muchos de ellos volverán a tener la oportunidad de escribir otra página de oro de la historia del club azulgrana. En el partido de ida en San Siro, los de Tito Vilanova perdieron por dos goles a cero. Pero un gran Barça y con la ayuda de un impresionante Camp Nou, el conjunto culé le endosó un 4 a 0 (un resultado que esta vez nos llevaría a la prórroga) al Milán gracias a dos goles de Messi, uno de Villa y otro de Alba, que culminó la exhibición marcando en el minuto 92.

Estos seis precedentes sirven para creer que un equipo con la historia del Barça, puede, como mínimo, poner contra la espada y la pared al conjunto francés de Unai Emery. El Fútbol Club Barcelona de Luis Enrique y, sobre todo, el de Leo Messi, debe mostrar a toda Europa que sigue siendo el mejor. Y eso no necesariamente pasa por clasificarse para la siguiente ronda, pasa por hacer un buen partido y jugar a un fútbol que todo el mundo identifica con el Barça, como pasó el sábado. Y ya sea dicho, es infinitamente más fácil ganar practicando el fútbol que nos inculcó Cruyff hace más de un cuarto de siglo.