La més grossa

La remuntada més bèstia a la història del futbol, l'ha aconseguida l'equip més bèstia de la història, el Barça de Leo Messi. Qualsevol qualificatiu que podríem atribuir al que va passar dimecres a la nit al Camp Nou es quedaria curt. Com va dir el Puyal no hi han paraules per fer-ho. Un equip que que ha guanyat al Bernabéu 2-6, un equip que ha guanyat 6 títols de 6 en una sola temporada, un equip que ha aconseguit 2 triplets, un equip que ha fet el major bany futbolístic vist mai-per a mi- contra el Madrid de Mourinho (el dia del 5-0), un equip que ha fet una lliga de 100 punts... (podría seguir esmentant fites) però malgrat tot, Gerard Piqué, que ha viscut en primera persona tots aquests increïbles esdeveniments, deia al final del partit que és "la más gorda que hemos hecho". La més grossa pel què i, sobretot, pel com. Un 6 a 1 històric que esmicola el drama que es va viure al Parc dels Prínceps. Una nit inigualable amb l'ambició acollonant d'un equip que es nega a abdicar, que s'aferra al tro acompanyat d'una afició capaç de posar la temperatura perfecta a la situació (ni un grau més ni un grau menys) i un guió de partit, que com deia l'endemà el Basté, només un Hannibal Lecter, un manipulador de sentiments, podia imaginar una obra d’art com la viscuda la nit del 8 de març del 2017. I sí, amichs, Luis Enrique, ara sí, sens cap mena de dubte, entra al podi dels millors entrenadors de la història del club. Un podi que comparteix amb Cruyff, que li va servir com a mentor per plantar un 3-4-3, com feia l'holandès, que seria clau per passar l'eliminatòria. L'actitud, la fe, la fam, les ganes de realitzar una gesta aparentment irrealitzable per part de l'equip (especialment per part do Neymar) van fer que tot allò que ni el més optimista dels culers podia imaginar acabés sent la conclusió d'una obra que perdurarà en la retina de molts (de nosaltres i, per alegria nostra, també, d'ells).

Ho van fer perquè sabien que no era impossible (dixit Joan Maria Pou). Van creure-hi, van lluitar i ho van aconseguir. El miracle del Barça, perquè no té altre nom, va ser un èxit col·lectiu, coral, conjunt... Però hem de destacar a Neymar, que va fer el millor partit de la seva carrera professional, i a Sergi Roberto, la persona que més es mereixia fer aquell gol: perquè és del planter, perquè és un exemple per a molta gent de la pedrera, perquè no es rendeix (igual que l'equip) i perquè la seva situació personal mereix aquesta immensa alegria. Tots el culers vam estar contents de que fes aquell gol, però els culers que el coneixen encara es van emocionar més, i si no mirin la reacció del gran Gerard Romero. Gràcies, Sergi. El teu nom ja llueix al costat d'altres jugadors mítics com Pichi Alonso, Bakero, Koeman o Iniesta. He destacat a Neymar i a Roberto però també podria parlar de l'actuació; de Ter Stegen, que salva el 3-2 en el moment més crític i en l'última jugada recupera una pilota que acaba al fons de la xarxa; d'Umtiti, que va eclipsar per complert un atac que, fis fa poc, ens pensàvem que era dels millors a Europa; de Piqué, que tornà a ser el reflex de tants i tants culers, sobretot, en la incredulitat expressada en el moment de més bogeria; de Mascherano que ha demostrat que, sense talent però amb dos collons de ferro, pots arribar al punt més alt del món del futbol; de Busquets, que quan remana les cireres vol dir que les coses van bé; de Rakitic que continua fent una feinada de por; d'Iniesta que va jugar el partit amb unes ganes, com demostra en el segon gol, similars a la d'un juvenil; de Suárez, que lluita, protesta, persisteix fins que ho aconsegueix, el que sigui o de Messi, que amb la celebració del darrer gol mostra que sols queda posar la firma al seu contracte de renovació. Després de l'exaltació d'emocions de la culerada conseqüència de la gran remuntada contra el PSG fa que tot el que vingui quedi per sota del que hem viscut. Val la pena seguir veient futbol? Doncs jo dic que sí, perquè aquest equip ha demostrat que pot anar més lluny, encara més. I si voleu, en parlem a final de temporada.