dijous, 7 de gener del 2021

Les eleccions de la reconstrucció

 Després d’un temps de dol s’acaba el plany i reprenc el dol canten els pets en una de les seves lletres. Després d’un lustre en què la directiva de Bartomeu ha anat perdent un llençol a cada bugada, toca reconstruir tot allò que o bé per mala fe o bé per imperícia una colla de pijets sortits d’ESADE van destrossar. No sé si fan el mateix amb l’empresa dels seus pares, però la qüestió és que ni el Barça és una empresa, ni tenim cap pare que ens solventi els problemes quan les coses van mal dades. 


Les eleccions —que no tinc gens clar que es puguin celebrar en la data prevista a causa de la Covid— serviran perquè la massa social culer triï qui serà l’encarregat de dur a terme la tasca més important de la història recent del Barça. No tinc prou coneixements com per dir fins a quin punt la situació econòmica del club és catastròfica i, per tant, no sé quin serà el marge de maniobra que tindrà el proper president. Tanmateix, sigui com sigui, la situació que es trobarà serà dolenta o molt dolenta. A la caixa forta d’Arístides Maillol no hi trobaran res més que unes teranyines, acompanyades d’uns deutes dels quals ningú coneix amb exactitud el seu abast. Negociacions salarials, salaris de treballadors pendents de pagament i un crèdit endimoniat de Goldman Sachs, per un Espai Barça que a dia d’avui sembla una utopia. A més, la plantilla del primer equip ha de fer front a una renovació (que ja va iniciar-se el darrer estiu), amb l’agravant que hi ha jugadors amb uns sous desorbitats que, al seu dia, es van comprar per un preu de mercat molt per sobre del seu valor real. La improvisació i la incompetència ens han fet que Messi vulgui fotre al camp, que Braithwaite sigui el nou del primer equip i que haguem de fer un esforç titànics per no caure adormits quan juga l’equip entrenat per Koeman. Socialment, el bagatge que s’havia construït durant el mandat Laporta (UNICEF, Catalunya, fer fora els violents…) ha sigut esmicolat primer per la directiva de Rosell i, després, per la de Bartomeu, valgui la redundància. Deu anys de mandat, quatre i sis, que en realitat formen part d’una mateixa manera d’entendre el negoci i de gestionar-lo. Un neonuñisme d’aprenents que ha estat capaç de fer allò que semblava impossible: fer bo a Gaspart. Com sempre, els titelles més ben encinistrats de les Corts intentaran fer creure que tots aquests anys no han estat tan dolent (discurs que, per cert, procolama algun candidat com ara Toni Freixa), però de res no serveixen les dades de títols guanyats per sí soles si no les posem en el context adequat. Heretar el millor Barça de la història, amb Guardiola a la banquet i Messi, Xavi i Iniesta al terreny de joc és garantia de títols, per molt que a la llotja hi hagi un personatge tan funest com Sandro Rosell. Si el propòsit de la dupla Rosell-Bartomeu hagués estat el de deixar el Barça en la pitjor situació possible, no se n’haurien sortit tan bé; del 2010 al 2020, amb deu anys (estroncats per un vot de censura de rècord, que  els va enganxar a contrapeu) han tingut temps de sobres per venjar-se d’aquells que van fer que el Barça es convertís en el club més admirat arreu del món —Cruyff, en pau descansi; Guardiola; Laporta i, fins i tot, Leo Messi—. 

Com ja va passar el 2003, tot apunta, que la reconstrucció no passarà en mans del nuñisme, sinó que l’haurà de fer algú que no ha tingut cap mena de responsabilitat en aquesta catàstrofe, ans al contrari. El nuñisme esperarà àvidament el moment més oportú per fer-se, de nou, amb el control del Barça, amb l’inestimable ajut dels mitjans que fan de bufons de la cort.


Les eleccions amb una munió de precandidats (Font, Laporta, Freixa, Benedito, Farré, Rousaud, Vilajoana, Alà i Pere Riera) amb algunes campanyes que costen d’entendre —com ara la de Vilajoana que s’ha gastat una quantitat indecent de diners i, amb tota probabilitat, ni passarà el tall— i amb d’altres que només fan que folkloritzar el procés democràtic —com ara la de Pere Riera, un senyor que no sap fer anar el seu compte de twitter, ni qui fou el primer president del Barça—. La precampanya s’ha fet llarga. Massa gent, masses numerets, masses pizzes i tatuatges (que no calcomanies). I a part de la brillant pancarta que desplegà Laporta al costat del Bernabéu, poca cosa més a destacar. Molta preocupació pel vessant econòmic, propostes de tirar en terra el Camp Nou i fer-lo de nou (Benedito), altres que volen la tornada de Neymar (Rousaud)


Joan Laporta i Víctor Font, sembla ser que passaran el tall de signatures i, probablement, Toni Freixa també ho farà amb el suport dels grupuscles més foscos i les penyes més casposes. Per tant, un cara a cara Font-Laporta amb Freixa intentant fer-se un lloc que tindrà molt difícil, per molt que alguns sectors l’intentin vendre com el candidat independent de qualsevol poder polític o mediàtic.


Laporta o Font, Font o Laporta. L’un és el clar favorit, l’altre ha de sacsejar el taulell si vol tenir alguna opció. Laporta, com manen els cànons, assumeix el paper de favorit i fa un discurs moderat, juga a no perdre. Marca un perfil conciliador i, malgrat tenir algun estirabot laportista com el de la pancarta, surt amb el fre de mà posat. Sap que si no fa cap disbarat, guanyarà la partida i en té prou amb l’aval de la història. Una història que el reafirma, per molt que alguns els hi pesi, com el millor president. Té l’experiència d’haver-ho fet (molt bé) i cap  pla estratègic pot competir amb aquell equip que ens va fer tocar el cel, en tots els sentit. Els rivals li diran que tira de nostàlgia, però és que qualsevol persona que hagués deixat el llegat que deixà Laporta ho faria. Ruc seria si no ho fes. Encara que els anys canviïn algunes coses, sabem que Laporta tindrà la fermesa necessària en els moments delicats, no li tremolarà el pols a l’hora de prendre decisions important i sabem, de sobres, el seu compromís inequívoc amb el país. Mentrestant, Font, que s’havia estat preparat durant tants anys, s’ha trobat amb una situació que, ai las, no havia previst. La seva idea era enfrontar-se a un candidat continuador de la junta sortit (digues-li Roche o Juan Rosell), però la cosa ha anat tan malament que tots aquests han plegat veles i Laporta ha tornat a la palestra. El discurs de Font era contraposar un model caduc (el de la junta anterior) amb un model innovador (el seu). Però la irrupció de Laporta li ha trastocat els plans. Per molt que Antoni Bassas intenti posar el període 2003-2020 tot en un mateix sac, poques persones es creuen que Laporta sigui el mateix que Barto o Rosell, perquè fins i tot aquell que no té ni idea de futbol sap que són la nit i el dia. A més, tant Xavi com Jordi Cruyff, les propostes estrelles de Font en l’organigrama esportiu, li han sortit mig llufades, ja que ni un ni l’altra s’han implicat en campanya i, a més, li han desmentit amb la boca petita algunes de les coses que ell deia. 


A hores d’ara, si bé és cert que encara queda la campanya, se’m fa difícil pensar que Font serà capaç de batre Laporta, però guanyi l’un o ho faci l’altre tindrem un millor president del que hem tingut en aquests últims anys.