Orgull d'equip

La nit viscuda ahir al Vicente Calderón va ser d'aquelles que fan història. Aquelles nits que qualsevol culer de pedra picada recordarà per sempre. Enmig de la millor generació de futbolistes que ha tingut i, probablement tindrà, aquest el nostre club s'ha viscut una final de Copa diferent. Acostumats a recitals futbolístics on el rival ni tan sols tenia opcions de guanyar el torneig, hi ha hagut un partit al qual no estem acostumats durant els darrers anys. Un partit que ni el mal arbitratge de Del Cerro el Grande, ni la mala fortuna de la lesió de Luis Suárez, ni un rival, el Sevilla, que estava on fire van poder esgarrar la festa blaugrana. Més que una festa, podem parlar d'un festival. Un festival de compromís, lluita, coratge, companyerisme, esforç i orgull propi del Barça. No perquè no es faci una cosa, no vol dir que no es sàpiga fer, afurtunadament, en les últimes finals no es va necessitar. I ahir el Barça va demostrar que també sap dominar perfectament aquest registre quan les circumstàncies ho demanen. Si el nostre Barça, ha guanyat, segueix i seguirà guanyant és perquè, per molt que canviïn algunes peces, la columna vertebral continua sent la que, al ja una mica llunyà any 2009, va aconseguir

una temporada immillorable. Piqué segueix sent el "dandy" de la defensa, un jugador que en els grans moments és el més gran en la seva posició, fins al punt que a la final d'ahir no es va notar l'absència de Mascherano (també cal dir que Mathieu el va suplir de forma excel•lent). El Gerard és el millor culer fora del camp, però el que és millor, és que a dins al terreny de joc també ho és. Una altra peça clau va ser Iniesta. El manxec amb 32 anys es troba al punt més àlgid de la seva carrera futbolística. Fa partits que cap jugador al món, avui dia, pot fer. Agafa la pilota, ja sigui en estàtic o en ple contraatac, i tens una seguretat interior i saps que és impossible que algú li pispi la pilota. El mag de Fuentealbilla ens va a tornar a regalar una nit màgica.El millor del partit. De 10. I que cal dir de l'altre gran pes que queda del 2009? Porta el 10 a l'esquena, i és molt més ràpid interpretant el joc que qualsevol dels milons de persones que ahir vam veure la final des de qualsevol punt del planeta. El que pot fer Messi amb tant poc, és el que el fa ser el millor jugador de la història. Gràcies Leo per ser del/al Barça. Si amb aquest tres cracs mundial li sumem, Ter Stegen, que va parar tot allò que li va arribar, Alba que va ser, de manera inesperada, el golejador decisiu de la final, Neymar que va arribar en un estat de forma pletòric i quan més ho necessitava l'equip va aparèixer per la porta gran, d'altres jugadors com Alves, Rafinha, Busquets o Mathieu que van complir el seu rol de forma impecable i tot això sumat al lideratge infravalorat de Luis Enrique des de la banqueta, encertant amb les decisions que va pendre i també les que no va pendre, surt una barreja que no pot parar ningú (ni tan sols l'àrbitre disposat a robar-li la Lliga al Barça). La grada blaugrana va tornar a ser protagonista, aquest cop per partida doble. Primer, va poder expressar-se de manera lliure (en un país normal no hauria de ser notícia), exhibint estelades i mostrant un anhel de llibertat, que encara que molts s'empenyin a tapar i prohibir, no ho podran fer perquè el poble sempre té la última paraula. I després va ser protagonista per la gran actitud mostrada des d'abans que començés el partit fins quan Neymar el sentenciava, amb el segon gol, al minut 122, ja en temps de pròrroga. Som uns afortunats de viure el que vivim i també de tenir l'afició que tenim. Un Barça de traca, aconsegueix una Copa de traca, ajuntat amb una Lliga de traca que culmina una temporada de doblet de traca. Gràcies, una vegada més, Barça, per regalar-nos una altra temporada de somni.