Cau ja llunyà l'estiu del 2010 en què socis del Barça entregaven el club a un grup de directius menats per l'odi i la venjança. Una dècada després certifiquem la consumpció del desastre. Amb tan sols 10 anys n'han tingut prou per fer que el millor club del món —aviat està dit— es converteixi en una rèmora pesada de difícil salvació. S'ho han carregat tot. Rosell, primer, i Bartomeu, després, han anorreat tota la feina que, liderada per Laporta, tants i tants havien construït. Aquell club que sublimà l'excel·lència futbolística (amb els millors jugadors i l'entrenador de la casa) s'ha convertit en un dels equips més vulgars i vulnerables quan juga en qualsevol camp amb cara i ulls d'Europa.
4-0 a París, 3-0 a Torí, 4-0 a Roma, 4-0 a Liverpool i 8-2 a contra el Bayern de Munic a Lisboa. Tot això amb poc més de quatre temporades. La decadència ha avançat inexorable fins tocar fons amb un resultat que serà recordat per sempre més com la gran humiliació i desfeta d'un equip, que no fa pas tant, havia coronat el cim de la bellesa. La caiguda és, encara més dura, venint d'on venim. Tenint el millor jugador de la història a la nostra plantilla i sabent que s'hi hauria pogut posar remei si hi hagués hagut una idea esportiva sòlida, un lideratge marcat i no hi hagués hagut una directiva que va apartar Cruyff del club.
Construir costa molt, destruir no costa gens. Amb la complicitat de bona part d'una massa social acrítica i de la majoria de periodistes de la caverna (la d'aquí) —més preocupats en què feia el Madrid o què guanyava o deixava de guanyar Guardiola— la Junta del Barça ha anat tirant sense massa oposició escudant-se en lligues guanyades enmig de la mediocritat gràcies a genialitats de Messi i qualsevol bajanada econòmica o patrimonial que encandilava al soci més senil, rememorant els vells temps de José Luis Núñez. Ara que ha caigut la parcel·la esportiva ha quedat, sobradament, demostrat que tot el que hi havia en les altres parcel·les era fum. Ni Espai Barça, ni Masia, ni model, ni país... Ja no els queda res on amagar-se.
Però, culers, ja és massa tard per mirar de rectificar o posar quatre vigues noves a un edifici que s'ha esfondrat i que feia anys que donava senyals de deteriorament. Cal foc nou, com digué encertadament Piqué en acabar el partit del Barça més vergonyant que recorden els meus ulls. I aquest foc nou ha d'anar des del terreny de joc fins a la llotja, passant per la banqueta i per la secretaria tèncina. Calen eleccions, com més aviat millor, fer fora els campions de la incompetència i de la mala gestió de la tribuna del Camp Nou i endagar un projecte des de zero. I, assegurar-nos, que els grans responsables d'aital debacle no tornaran a posar mai més els peus a la zona noble de l'Estadi. Perquè, de ben poc haurà servit tot això, si d'aquí 10 el soci els torna a votar.
