divendres, 30 de gener del 2015

El seu gran poder

El Comitè de Competició espanyol ha sancionat amb només dos partits de suspensió a Cristiano Ronaldo per la seva agressió a Edimar. La campanya mediàtica que s'ha dut a terme en els últims tres dies des dels mitjans de comunicació afins al Madrid ha tingut el seu efecte. Han 'netejat' tant la imatge del futbolista portuguès que al final el comitè no s'ha atrevit a posar-li un càstig més gran, que és el que es mereixia. L'àrbitre Hernández Hernández ja va ser tebi en l'acta. Massa 'cagat' i benevolent. I el Comitè de Competició no ha volgut veure els vídeos que demostren la bufetada de Cristiano Ronaldo a Crespo, la puntada sense pilota a Edimar i el posterior cop de puny ni tampoc el gest groller de netejar-l'escut de campió del món en sortir del Nuevo Arcángel. Només dos partits de sanció (es perdrà els partits contra la Reial Societat i Sevilla) per a una sèrie d'agressions roïns i covards. Potser també influeix que el tercer partit es juga contra l'Atlético de Madrid. Aquesta puntada de Cristiano només ha merescut dos partits de sanció. Vergonyós! Penós! Això NO és la millor lliga del món per molt de que ho diguin els anuncis del banc BBVA, que subenciona aquesta lliga o millor dit 'lligueta'. Ronaldo es mereixia un mínim de quatre partits. Això és el que recull el reglament de la Federació Espanyola de Futbol en cas d'agressió a un rival sense intervenir pilota (de 4 a 12 partits). Però era impossible que el davanter portuguès, tot i ser reincident en aquest tipus de greus conflictes (ha estat expulsat ja cinc vegades a la Lliga per aquest motiu), li caiguessin aquests quatre partits. El poder de la caverna mediàtica i del senyor Florentino Pérez és molt gran. Tot plegat està ple de merda blanca.

dimarts, 13 de gener del 2015

Un cretí d'or

En el meu món a casa meva, era una tarda que aparentava tranquil·la, estava a casa veient la televisió i aprofitant per acabar una feina que tenia a mitges. Però llavors va ser quan encens la televisió i a tota la pantalla "Gala Pilota D'Or", a TV3, a Esport3, a Teledeporte, a Neox (amb el Pedrerol i la seva banda de pallassos encapçalada per Roncero i a Guti com a compinxe), a Cuatro, a GolT i en algun de les desenes de canals que té Digital+. Va ser pels volts de les vuit del vespre. Una noia molt bufona, una mena de Jennifer López, una noia guapa i fina, va donar pas a un clip amb algunes de pes millors jugades de Thierry Henry amb l'Arsenal, amb el Barça i amb la selecció Francesa. Després de les imatges va aparèixer el mite: ferm, elegant, lluminós; implacable. Més que un jugador de futbol semblava el primer ministre d'un país africà. L'home sempre ha tingut classe. Tití va ser l'encarregat de lliurar el premi més important de la nit; després d'un reguitzell de guardons intrascendents tocava saber qui era el guanyador de la Pilota d'Or. Va ser en Cristiano Ronaldo, com ja temíem. El portuguès es va col·locar rere el faristol, va ajustar el micròfon a la seva altura i va dir algunes obvietats, en acabat, va fotre un crit salvatge, un esgarip absolutament fora de lloc. Una senyora del públic es va dur les mans al cap. Van enfocar Ancelotti, somrient la gracieta, amb la cara de qui ja sap quin peu calça aquell cretí. L'any passat ja va fer el ploramiques i enguany ha fotut un crit que fa que el seu discurs se'n vagi a norris. Desitjo de tot cor que l'any que ve no guanyi, no només per ser del Madrid sinó també per no sentir la ximpleria que farà. PS per a Messi: fes-ho bé i sigues el preferit per guanyar la pilota d'or que sinó no miraré la gala d'un guardó individual molt important, però alhora ple de misteri i de dubtes.

dissabte, 10 de gener del 2015

Un llegat massa brut

Res del que està succeint al FC Barcelona hauria de sobtar, per més bèstia i absurd que pugui semblar. És la conseqüència inevitable de la trajectòria de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu com a directius que s’ha caracteritzat per anar a la contra més que no pas per la construcció d’un projecte propi i positiu. Com a directiu, Sandro Rosell va pretendre fer fora el secretari tècnic Txiki Begiristain i l’entrenador Frank Rijkaard a la primera temporada. Si el president Joan Laporta li hagués fet cas, probablement no s’hagués guanyat la Lliga del 2005. I, encara, si aquell estiu Laporta s’hagués deixat convèncer de que “com ens ensenyaven a ESADE és quan les coses van bé que s’han de fer els canvis” tampoc s’haguessin obtingut la Lliga i la Lliga de Campions del 2006 perquè Rosell també pretenia rellevar Txiki i Rijkaard amb aquell argument del seus temps d’estudiant. El Bartomeu directiu també tenia una actitud semblant respecte del bàsquet i les seccions, tot i que amb un argument invers al de Rosell: va contradir dues vegades al president Laporta durant la roda de premsa de presentació de Manolo Flores com a entrenador “perquè hi ha una màxima que diu que quan les coses funcionen no s’han de tocar” i va tenir molt a veure amb la crisis que es va desencadenar amb el nomenament de Valero Rivera com a responsable de les seccions i el bàsquet i de que Laporta fos xiulat al Palau Blaugrana cada vegada que hi treia el cap. Casualitat o no, el bàsquet es va redreçar quan Bartomeu ja no hi era. Com a presidents, tres quarts del mateix. Durant el seu mandat, Rosell es va significar per anar contra l’obra rebuda des del primer dia i amb una obsessió fascinant. I el de Bartomeu, en l’any escàs que porta, també s’explica més pel que ha desfet que no pas pel que ha construït: carregar-se l’estructura executiva adduint una pèrdua de confiança per raons que no explica ni s’aprecien des de fora. Així, durant els quatre anys i mig en què han manat, els encerts i els èxits que han tingut han quedat ocultats inevitablement pel cas de l’acció de responsabilitat i els enfrontaments constants amb Laporta, Cruyff, Guardiola o Messi, el cas Neymar i la multa d’Hisenda, o la sanció de la FIFA. De manera que a falta d’un projecte propi en positiu, un cop esgotada la inèrcia de l’herència rebuda era inevitable entrar en un procés de davallada al qual no se li veu aturador. No és una situació nova al Barça. La primera època de Josep Lluís Núñez com a president, del 1978 al 1988, va estar farcida de cops de timó sobtats, fos en forma de fitxatges d’entrenadors o de jugadors o de canvis en l’organització que havien de resoldre de cop totes les urgències acumulades. Va ser l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta i la consecució de quatre lligues seguides i la primera Copa d’Europa el que va demostrar al barcelonisme que un altre Barça era possible i que ja no servia d’excusa aquella malastrugança que pretenien inherent i crònica. Per això el nuñisme tardà, el que ressorgeix després de Cruyff, no es va poder refer amb Van Gaal exercint d’anti Cruyff ni amb la consecució de dues lligues seguides, ni va poder durar amb Joan Gaspart de president guanyant les eleccions del 2000. Ara com llavors, el neonuñisme que representen Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu té complicat el seu futur: Laporta i Guardiola són un exemple massa punyent de quin Barça és possible: un que situa el seu model de joc i de club al cim del món futbolístic i hi enarbora les banderes d’Unicef i Catalunya.