Barça i Catalunya

Que el Barça s'adhereixi al Pacte Nacional Pel Referèndum, en una situació normal, no hauria de sorprendre a ningú. Però ja sabem com van les coses. Des de la seva creació l'any 1899, el club, ha estat estretament lligat al catalanisme social i polític i al seu país. La història de l'entitat no s'entendria sense saber que, paral·lelament, hi ha la història d'un petit país. El 1916, el Barça, adopta el català com a llengua oficial. Dos anys després, el 1918, el club s'adhereix a la petició d'un Estatut d'Autonomia, iniciativa promocionada per la Mancomunitat. Més endavant, el 1925, el vell estadi de Les Corts va presenciar una sonora xiulada a la Marxa Reial per part del 12000 seguidors que hi havia a les graderies. La xiulada era una evident protesta a la dictadura de Primo de Rivera, caracteritzada per un fort caràcter anticatalà. El gest va ser durament represaliat i el Camp de Les Corts va restar tancat durant sis mesos. A més, el Governador Civil de Barcelona, Joaquín Milans del Bosch (avi del militar colpista del 23F) va convidar a Joan Gamper a l’exili, fora de l’Estat Espanyol. També podríem destacar l'assassinat del diputat d'Esquerra Republicana i president del Barça, Josep Suñol, durant la Guerra Civil. Durant els 40 anys de dictadura franquista, el Barça va ser, per a molts, la única via d'expressió política. Quan no es podia cridar "Visca Catalunya" es cridava "Visca el Barça" o quan no es podia onejar una Senyera s'exhibia una bandera amb els colors del Barça. No obstant, el Barça va ser fortament perjudicat en l'àmbit esportiu i, sobretot, a partir dels anys 50. El Reial Madrid passà a ser l'equip del règim i es veia beneficiat cada dos per tres. El cas Di Stéfano és el millor exemple de com funcionava una Espanya dominada per Francisco Franco i, no cal oblidar, don Santiago Bernabéu. L'escut va experimentar canvis, les quatre barres van ser suprimides i el nom del club va ser alterat, de "Futbol Club Barcelona" a "Club de Fútbol Barcelona". Un dels primers llocs, d'arreu del Principat, on es va escoltar parlar català en públic durant la dictadura va ser al Camp Nou, gràcies a el Manel Vich. Un cop Franco mort, es recupera la normativitat prèvia i el Camp Nou és escenari de concerts importants pel catalanisme com el de Lluís Llach (1985) o el Concert per la Llibertat (2013). Amb Joan Laporta (2003-2010) com a president el catalanisme agafa el màxim protagonisme a Can Barça, cosa que no es pot dir dels any en els quals Núñez i Gaspart n'eren els presidents. I després, amb la presidència de Bartosell, ha de continuar essent un dels pilars principals. Així ho demostra el pas de la Via Catalana per la tribuna de l'Estadi, les xiulades a l'himne espanyol durant les últimes finals de Copa del Rei, els crits d'independència en cada partit jugat a casa o la recent adhesió al Pacte Nacional Pel Referèndum (prèviament, el 2014, el club ja s'havia adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir). És per tots aquests motius i moltsbmés, pels quals el Barça ha sigut, és i serà un club català i catalanista. Al costat del país i de la seva gent. Un club que és el millor ambaixador del país arreu del món. I si fem bandera de l'emblema "Més que un club" és per a motius com aquest. Qualsevol crítica al Barça o a la seva directiva per aquesta brillant i, alhora, necessària acció demostra una profunda ignorància del què ha estat el Barça. Que el Barça rebi crítiques per posicionar-se al costat de la democràcia i del 80% de la població catalana, que reclama decidir lliurement el futur del seu país, demostra les fissures d'una societat que arrastra tics no-democràtics. Tics poc ètics que es poden veure reflectits en els mitjans, en dirigents polítics o opinadors rellevants. El Barça ha bategat amb sintonia amb el país. Així ha estat i, esperem, que així continuï essent. Visca el Barça i visca Catalunya lliure!