Un model

Podria semblar un acudit, però no ho és perquè a còpia de repetir el missatge alguns fins i tot se'l creuen. El debat sobre l'estil de joc del Barça trontolla cada cop que es produeix un incident en forma de resultat negatiu. L'estrepitós 7-0 contra el Bayern en les semifinals de la Champions va suposar una bombona d'oxigen per als nostàlgics de la pilota llarga, els migcampistes atletes, el davanter centre gros i els gols de cap en el servei d'un córner. Aquest grup d'aficionats –tan respectables com qualsevol altre– s'han tornat a inflar amb la contundent derrota de la selecció espanyola de futbol contra el Brasil per 3-0 en la final de la copa de les Confederacions. Ja se sap que l'equip de Del Bosque, per dir-ho d'alguna manera, fa força coses de manera similar al Barcelona. “Quin plaer!”, devien dir veient les capacitats de Luiz Gustavo, Paulinho, Hulk o Fred… A aquests mateixos aficionats els preguntaria a quin jugador brasiler fitxarien per al seu equip. És evident que tots quatre són fantàstics futbolistes, però segurament ells també anirien per Neymar, que no té res veure amb els quatre companys de la canarinha citats. Més enllà de la projecció individual de Neymar, el seu fitxatge permetrà al Barça fer un pas més en l'evolució d'aquest sistema que Johan Cruyff va portar al futbol professional del club l'any 1988 i que va suposar una autèntica revolució mundial. L'arribada de Guardiola va proposar nous matisos que, amb els resultats i l'estètica, van tornar a convertir el mètode en referència. En tots aquests anys (i avui mateix), mentre alguns discutien al voltant del 4-4-2, el 5-3-2 o el 4-2-3-1, per exemple –un cop més, màxim respecte per qualsevol idea ben portada a terme–, valorant el rol dels carrilers, dels tres centrals, del doble pivot… el Barça ha caminat en una altra direcció canviant el perfil del mig centre, incorporant la pressió, treballant la sortida de la pilota, reforçant el paper del fals 9… per mirar de contrarestar els permanents antídots dels rivals. Ara, amb Tito, l'evolució ha de continuar dotant de contingut la feina de Neymar, un futbolista que per les seves qualitats pot ajudar l'equip a superar els autobusos defensius amb fórmules fins ara no utilitzades. Passa amb el Barça com amb el país. L'anterior model ja el coneixem: aquest pla B o canvi de filosofia ja ha estat utilitzat i també sabem quins resultats va obtenir. Que cadascú compari, sumi, resti i valori plaer i títols. I ja, de passada, si no és molt demanar, que a continuació facin amb Catalunya el mateix exercici. Per cert, felicitats a Òmnium pel Concert per la Llibertat. Efectivament, tenim pressa.