El inicio de una hegemonía

Primavera del año 1988 en Barcelona. El principal club local, de importancia capital en la historia del fútbol, sufre una de las mayores crisis deportivas por él vivida. Tres temporadas de sequía, solamente consiguiendo una Copa del Rey aquel mismo año (1988), malos resultados continuados en la presente, filosofía de juego irreconocible, jugadores molestos y sin implicación,un entrenador a la deriva… Tal era la situación del FC Barcelona escasos meses antes de la llegada de uno de los entrenadores más laureados de los pasados por el conjunto catalán. El más longevo en sus banquillos, padre del sistema que aún hoy sigue desarrollándose e iniciador de la que, a la postre, resultó ser una de las mejores épocas conocida por la entidad. La hegemonía del FC Barcelona, que ya sobrepasa los 25 años, con unos pocos años de sequía (a principios del siglo XXI), se inició allí, en el período estival de 1988. Con él, con el "Flaco". Con el gran Johan Cruyff. Antecedentes y situación El FC Barcelona comparecía en la temporada 1987/88 dirigido por Terry Venables y con jugadores en su plantilla de la talla del centrocampista alemán Bernd Schuster, el internacional español Víctor Muñoz, el maduro y talentoso guardameta Andoni Zubizarreta, o los míticos centrales Migueli y Alexanco. Tras un penoso inicio y con cuatro jornadas ligueras disputadas el técnico fue cesado de manera fulminante, tomando las riendas del equipo el nacional Luis Aragonés. El "sabio de Hortaleza" tampoco fue capaz de calmar las aguas. Con sus métodos tradicionales intentó hacerse con el dominio del vestuario e implantar un sistema de juego clásico en dibujo 4-4-2, con jugadores experimentados. Pretendió un once reconocible. No fue suficiente. El equipo se mantuvo lejos de los puestos de cabeza, incluso de posiciones europeas, durante todo el año, no mostrado estabilidad de juego ni de resultados. El eterno rival, el Real Madrid, se postulaba como principal candidato para alzar la tercera liga consecutiva, lo que aún aumentaba si cabe la presión y agravaba el daño. La Junta Directiva, con Josep Lluis Núñez a la cabeza y Joan Gaspar como mano derecha, entrenador, jugadores y aficionados mostraban una latente enemistad. Alineación (4-4-2): Zubizarreta; Gerardo, Alexanco, Migueli, Julio Alberto; Víctor Muñoz, Roberto, Schuster, Urbano; Carrasco y Lineker. La única alegría se produjo el 30 de marzo de 1988, cuando se conquistó la Copa del Rey en el estadio Santiago Bernabeu, venciendo en la final a una potente Real Sociedad dirigida por el galés John Benjamin Toshack por un gol a cero, poniendo fin a la mala racha que se extendía desde el campeonato liguero conseguido en la temporada 1984/85.  Ya tenían entrenador, faltaba atajar el segundo asunto, "purgar" la plantilla. Schusterse fue al Real Madrid, Calderé al Real Betis, Víctor Muñoz a la Sampdoria… y así hasta un total de 13 bajas de enjundia dejaron a la plantilla con únicamente 9 permanencias. Salidas: Víctor Muñoz, Moratalla, Gerardo, Schuster, Urruti, Manolo, Calderé, Pedraza, Clos, López López, Amarilla y Linde. Consensuado todo con el técnico, en el verano de 1988 se produjeron 12 fichajes, a petición expresa de Johan prácticamente la totalidad. La mayoría de ellos profesionales que recalaron únicamente con buen cartel y que en Barcelona maduraron para terminar erigiéndose en estrellas. Un total de dos mil millones de pesetas desembolsados. Llegadas: Serna (Sevilla), Aloisio (Internacional), López Rekarte, Bakero y Beguiristain (Real Sociedad), Eusebio y Julio Salinas (At. Madrid), Unzúe (Osasuna), Soler y Valverde (Español), Hierro (Valladolid), Milla, Amor, Roura y Serer (filial). Romerito (Fluminese. Mercado invernal) y Koeman (PSV). Los jugadores que continuaron dieron su palabra al míster de olvidar lo pasado y comprometerse con el momento. Todo pactado. Alexanco siguió ostentando la capitanía, pasando el brazalete en su ausencia a Zubizarreta, otra de las permanencias. Cruyff quiso dejar claro ante afición y directiva que el grupo de jugadores debía ser una única alma, caminando hombro a hombro para conseguir los objetivos. Permanencias: Zubizarreta, Alexanco, Migueli, Cristobal, Julio Alberto, Urbano, Carrasco, Lineker. El día de la presentación en el Camp Nou, al dirigirse el capitán públicamente a la afición se oyeron silbidos de varios sectores del graderío, contratiempo que el entrenador no tardó en zanjar de manera contundente: "No me parece bien que silbéis a un jugador que yo mismo he elegido como capitán. Si queremos que las cosas no vayan como el año pasado, ésta no es la mejor manera de empezar". Su declaración de intenciones caló en el aficionado, el ambiente convulso se suavizó y el esférico se puso a rodar. Lo importante había comenzado. ¿Quién era en aquel entonces el Cruyff entrenador? Como futbolista, el tres veces balón de oro y principal estandarte de la época más gloriosa de la "Naranja mecánica", considerado como uno de los cinco grandes de la Historia, poco tiene por descubrir. Retirado de los terrenos de juego en el año 1984, tomó las riendas del Ajax de Amsterdam sólo un año después. Allí tuvo bajo su tutela a grandes futbolistas, de potencial técnico, bisoños la mayoría, ambas señas de su identidad. Ronald Koeman, Frank Rikjaard, Marco Van Basten o Dennis Bergkamp fueron figuras clave en sus planteamientos. Él formó sus inicios profesionales, parte de ellos, de su manera de entender el fútbol, va ligada directamente a sus enseñanzas. En dos temporadas y media al frente del conjunto holandés, conquistó dos Copas holandesas y una Recopa de Europa. Con 41 años recalaría en el Camp Nou, aún sin el título de entrenador válido y acompañado por quien había sido asistente la temporada anterior de Luis Aragonés, su viejo conocido y amigo Carles Rexach. Durante los ocho años siguientes permanecerían juntos. Las ideas del "Flaco" Johan Cruyff intentó variar el rumbo del club, cambiarlo desde el primer al último detalle en lo concerniente a sus labores.La exquisita y arriesgada noción de fútbol total de la escuela holandesa, que tan buenos resultados le había dado en su anterior equipo y que tanto conocía, y la potenciación de la cantera fueron sus principales bazas. Con los fichajes adecuados, los ascensos desde el segundo equipo a su medida, y la contumaz didáctica de juego de toque y posición, intentó llevar a cabo su visión de lo que debiera verse sobre un terreno de juego. La esencia del nuevo entrenador podría resumirse en palabras sagradas para él, para su idea. -Simpleza "El juego sencillo es el más preciso. La solución que parece más fácil es, de hecho, la más difícil de ejecutar". -Técnica "El fútbol consiste básicamente en dos cosas: ser capaz de pasar la pelota correctamente y tener la capacidad de controlarla. Si no haces esto, no podrás pasar correctamente". -Posesión "Si tienes el balón, no lo tiene el rival". "Se trata de hacer el campo pequeño cuando no lo tienes y grande cuando tienes la pelota". -Ataque "Se debe de jugar de manera ofensiva y atractiva, debe ser un espectáculo". -Inteligencia "No es necesario correr tanto. Al fútbol se juega con el cerebro". "Mis delanteros sólo deben correr quince metros, a no ser que sean estúpidos o estén durmiendo". -Solidaridad "Debemos aceptar que el compañero comete errores y ayudarle del mismo modo que ellos lo harán cuando los cometamos nosotros". "Es indispensable saber trabajar en equipo, un único jugador no puede ganar un partido". -Polivalencia "Creo que todos los jugadores deberían ser capaces de desenvolverse en todas las posiciones del campo. En una charla el extremo izquierdo tiene que escuchar las instrucciones del lateral derecho". -Oportunidades "Hay que valorar al jugador por su calidad, no por su edad. Si con doce años un jugador ya demuestra ser técnicamente superior hay que subirlo, para que compita y pueda mejorar." El equipo Cruyff compuso un plantel joven, una media de edad tanto del once titular como de la plantilla en general que rondaba los 25 años. El proceso fue lento y dificultoso, la instrucción, constante y tenaz. Sin estrellas reseñables, con futbolistas de nivel similar y trasnmitiendo la importancia del conjunto sobre la persona. Figura táctica El esquema que implantó fue el ya mítico 3-4-3.Sistema en el que lo primordial es el ataque, la defensa es un resultado de él, una conexión directa. Defenderse mediante la progresión con el balón y el dominio de la totalidad del espacio y el juego. Juntar la mayoría de futbolistas posibles en el centro del campo para asegurar la posesión, y facilitar la recuperación rápida en la zona media cuando no se disponga del esférico. Todas ellas, características tan reconocibles en su idea, hoy nos parecen explotadas. Hace más de dos décadas tuvieron que ser defendidas a capa y espada, con ensayos y errores asumidos por su genio. Alineación tipo (3-4-3) Zubizarreta El portero debía ostentar dos cualidades, innegociables: dominio aéreo y capacidad y valentía en las salidas al cruce. Cabe recordar que en aquellos años aún se permitía la cesión, no siendo necesario, por tanto, un gran dominio de juego con el pie. Serna, Aloisio, López Rekarte Un central de estatura, con presencia y capacidad para sacar el balón jugado, acompañado de dos laterales móviles, rápidos en la transición. La espalda quedaría desguarnecida por el propio mecanismo en multitud de ocasiones, por tanto la capacidad de reacción de ambos laterales se antojaría esencial. Milla, Roberto, Eusebio Un medio centro posicional, líbero en ocasiones, cuyas principales virtudes debían ser el conocimiento táctico, la calma y el buen trato, y el entendimiento del juego organizado. Encargado de conectar las líneas defensiva y media y escoltado por dos hombres, de virtud técnica, abiertos en posesión y cerrados en espera. Su objetivo: facilitar la circulación fluida, dominar el centro del campo en superioridad numérica y apoyar a la retaguardia en ataque oponente. Bakero Media punta que hará de "tapón" en el posicionamiento defensivo y será nexo con el trío de adelantado. Generalmente un futbolista con facilidad para pisar el área y rematar, bien balones aéreos o directos, bien jugados. Julio Salinas, Beguiristain, Lineker Arriba, tres futbolistas. Un delantero centro al uso y dos atacantes cayendo a las bandas, a poder ser veloces e incisivos, con  movilidad y olfato goleador. La implicación defensiva de los hombres escorados se presenta importante en el sistema, ya que serán los primeros encargados en presionar la salida rival. Ante contragolpes deberán retrasarse para apoyar a los futbolistas de la zona media, a fin de cubrir los espacios laterales que el dibujo deja al descubierto a izquierda y derecha de los defensores.   FC Barcelona, historia de una hegemonía 30-12-2015 02:42 Desde la llegada de Johan Cruyff a finales de la década de los 80, la entidad de la Ciudad Condal ha dominado el panorama futbolístico mundial, acumulando títulos prácticamente temporada tras temporada y maravillando a los amantes del buen fútbol. Ya está escrito, con inicio, aún sin final. Un objetivo, alejar el olvido. El inicio de la era Cruyff Primavera del año 1988 en Barcelona. El principal club local, de importancia capital en la historia del fútbol, sufre una de las mayores crisis deportivas por él vivida. Tres temporadas de sequía de títulos, malos resultados continuados en la presente, filosofía de juego irreconocible, jugadores molestos y sin implicación, entrenador a la deriva… Tal era la situación del FC Barcelona escasos meses antes de la llegada de uno de los entrenadores más laureados de los pasados por el conjunto catalán. El más longevo en sus banquillos, padre del sistema que aún hoy sigue desarrollándose e iniciador de la que, a la postre, resultó ser la mejor época conocida por la entidad. La hegemonía del FC Barcelona, que ya sobrepasa los 25 años, se inició allí, en el período estival de 1988. Con él, con el "Flaco". Con Johan Cruyff. Antecedentes y situación El FC Barcelona comparecía en la temporada 1988-89 dirigido por Terry Venables y con jugadores en su plantilla de la talla del centrocampista alemán Bernd Schuster, el internacional español Víctor Muñoz, el maduro y talentoso guardameta Andoni Zubizarreta, o los míticos centrales Migueli y Alexanco. Tras un penoso inicio y con cuatro jornadas ligueras disputadas el técnico fue cesado de manera fulminante, tomando las riendas del equipo el nacional Luis Aragonés. Aragonés y Rexach (foto:fcbarcelona) El "sabio de Hortaleza" tampoco fue capaz de calmar las aguas. Con sus métodos tradicionales intentó hacerse con el dominio del vestuario e implantar un sistema de juego clásico en dibujo 4-4-2, con jugadores experimentados. Pretendió un once reconocible. No fue suficiente. El equipo se mantuvo lejos de los puestos de cabeza, incluso de posiciones europeas, durante todo el año, no mostrado estabilidad de juego ni de resultados. El eterno rival, el Real Madrid, se postulaba como principal candidato para alzar la tercera liga consecutiva, lo que aún aumentaba si cabe la presión y agravaba el daño. La Junta Directiva, con José Luis Núñez a la cabeza y Juan Gaspar como mano derecha, entrenador, jugadores y aficionados mostraban una latente enemistad. Alineación (4-4-2): Zubizarreta, Gerardo, Alexanco, Migueli, Julio Alberto, Víctor Muñoz, Roberto, Schuster, Urbano, Carrasco y Lineker. La única alegría se produjo el 30 de marzo de 1988, cuando se conquistó la Copa del Rey en el estadio Santiago Bernabeu, venciendo en la final a una potente Real Sociedad dirigida por el galés John Benjamin Toshack por un gol a cero, poniendo fin a la mala racha que se extendía desde el campeonato liguero conseguido en la temporada 1984/85.​ El motín del Hesperia (Foto:sport) Tal hecho palió los pesares sufridos durante la temporada, al menos de cara al espectador. Pero por poco tiempo, quizá días. Al mes siguiente se produciría un suceso insólito, que los rotativos bautizarían como el "Motín del Hesperia",nombre éste tomado del hotel donde aconteció. Los futbolistas, de la voz del capitán Alexanco, junto al entrenador, decidieron hacer una crítica abierta y frontal, tanto por escrito como de manera verbal, contra el presidente Núñez.Convocaron a los medios y expusieron sus argumentos de forma directa, poco menos que beligerante, reflejando la disonancia entre los diferentes estamentos del club. "Queremos dejar claro que la plantilla está unida, pese a los continuos intentos de dividirla del presidente y la directiva". "El presidente nos ha humillado como personas y como profesionales". "Nos sentimos totalmente engañados por el presidente, al no haber cumplido los compromisos pactados y responsabilizar a los jugadores de sus propios errores". "En la final de la Copa no tuvo ni la obligada cortesía de felicitarnos". "En conclusión, aunque la petición de dimisión es derecho de los socios del club, la plantilla sugerimos la dimisión". Con tamañas declaraciones y tan turbio ambiente clausuró la temporada, finalizando en sexta posición, a veintitrés puntos del Real Madrid, que se alzó con el título. La respuesta de Núñez, el futuro Lejos de temblarle el pulso, el experimentado presidente azulgrana tomó una decisión contundente:cambio de entrenador inmediato y reestructuración profunda de plantilla. Tras varios contactos a punto estuvo de concretarse el fichaje para el banquillo del español Javier Clemente, pero, paralelamente, las negociaciones con el otrora entrenador del Ajax del Amsterdam Johan Cruyff, ex jugador azulgrana y figura admirada por directivos y afición, ahora en el mercado, seguían avanzando. Finalmente estas últimas llegaron a buen puerto, culminando con su arribo principiando el mes de mayo. Esta vez la suerte estuvo con el club barcelonés. Quién sabe qué hubiera sido de la historia reciente de la entidad de no haber aterrizado el entrenador holandés en la Ciudad Condal. "Conozco el club y no quiero que la historia se repita. Si queremos cambiar las cosas hay que cambiar la historia". Johan Cruyff. Piezas esenciales Sobre el terreno, las claves de un sistema de dominio del balón pasarían por ser las posiciones de defensa central, medio centro organizador y media punta. Un central de buen manejo de balón y contundencia era necesario. Su apuesta personal fue el brasileñoAloisio, llegado del Internacional. Expeditivo, demasiado duro en ocasiones. A veces superado por tener que abarcar tanto espacio a izquierda y derecha fue criticado durante gran parte de la temporada. Pero lo cierto es que como relevo de Alexanco, ya veterano, y primera experiencia, el balance de la temporada para él fue positivo, dio más que restó, colaboró en la salida de balón, y con ello en el funcionamiento general, más que perjudicó. Delante de él, y mostrando una vez más su inquebrantable fe en la cantera, el "Flaco" subió del filial y dio mando a Luis Milla, centrocampista delicado, de poco poderío físico pero mucho mental. Una premisa: el orden. tras el delantero centro, que resultó ser Julio Salinas, ubicó a una de las posiciones trascendentales de su sistema, la figura del media punta llegador. José María Bakero fue uno de los mayores aciertos del entrenador holandés. Su influencia en ataque fue decisiva como complemento del delantero, sumando 10 goles en su primera temporada. Una de las decisiones comprometidas fue la nueva ubicación del máximo goleador de la pasada temporada con 17 goles y principal estrella del equipo, el inglés Gary Lineker. Johan decidió reubicarlo, pasando de jugar de "9" puro en el 4-4-2 de Aragonés, a hacerlo en banda derecha en el 3-4-3 actual, posición que no aceptó y a la cual no supo adaptarse. La punta de lanza quedó para Salinas, quien al final de año volvería a dar la razón al técnico, ya que con 20 tantos finalizaría tercer máximo goleador de la liga, en la que sería la mejor marca de su carrera. La temporada Como síntesis, el primer año de Johan Cruyff en el FC Barcelona tuvo inestabilidad de resultados, progresión en juego y madurez de la idea, y buen balance final. Formar una plantilla nueva en su mayoría, en muchos casos inexperta al primer nivel, y un modelo novedoso, resultó una ardua tarea. Hubo momentos difíciles, en los que se pensó incluso en la destitución del entrenador. Como campeones de Copa del Rey, el primer escollo al que debieron enfrentarse fue medirse al Real Madrid en la Supercopa de Españaen septiembre de 1988, a doble partido. Los azulgranas disputaron de igual a igual ambos encuentros, perdiendo en la ida, disputada en feudo blanco por 2-0, y ganando como locales en la vuelta por 2-1. Resultado insuficiente. Alineación (2-0): Zubizarreta, Urbano, Aloisio, Rekarte, Milla, Eusebio, Bakero, Roberto, Beguiristain, Lineker y Julio Salinas. El campeonato liguero comenzó de la mejor manera posible, dos victorias en sendas jornadas iniciales y relativa estabilidad hasta la octava fecha. La idea crecía, pero el sistema, aún en estado precario, mostró carencias, principalmente defensivas, ya que concedía muchos espacios a los rivales y propiciaba ocasiones con el ataque directo. El todopoderoso Real Madrid de la "Quinta del Buitre", equipo estable, potente y consolidado, con jugadores de la importancia de Hugo Sánchez, Schuster, Míchel o Butragueño y entrenado por el curtido holandés Leo Beenhakker, le pisaba los talones en el inicio de campaña. El "clásico" llegó en la octava jornada, en el Santiago Bernabeu. Los blancos salieron airosos del duelo, venciendo por 3-2 y tomando la cabeza de la clasificación, de la que no se apearían. Alineación: Zubizarreta, Urbano, Aloisio, Rekarte, Milla, Eusebio, Roberto, Bakero, Beguiristain, Lineker y Julio Salinas. El equipo azulgrana se mantuvo entre la segunda y tercera posición durante todo el año, sin dejar cuerda al liderato, jornada tras jornada. Otro de los momentos agrios de la temporada, quizá el mayor, se produjo en la Copa del Rey, donde los catalanes cayeron derrotados con estrépito contra el Atlético de Madrid en los cuartos de final, disputados en abril de 1989. 1-1 en la ida y una contundente derrota por cuatro goles a cero en la vuelta cerraron su participación. Alineación (4-0): Zubizarreta, Serna, Aloisio, Alexanco, Julio Alberto, Eusebio, Amor, Soler, Roberto, Lineker y Julio Salinas. Por el contrario, en Europa seguían superando escollos y desarrollando un buen fútbol. Ese año disputaban la ya extinta Recopa de Europa, cuya participación fue conseguida al ganar la Copa del Rey el pasado curso, ya que su sexto puesto liguero le hubiese privado de disputar cualquier torneo europeo. La competición doméstica finalizaría con la cuarta Liga seguida para el Real Madrid. El resultado y balance final azulgrana sería de un segundo puesto, cuatro derrotas y 57 puntos, a cinco del líder. El primer título Tras dejar en el camino a Lech Poznan, AGF Arhus y CSKA de Sofia, el FC Barcelona alcanzó la final de la Supercopa de Europa, que se disputaría el 10 de mayo de 1989 en la ciudad suiza de Berna. Pese a los resultados tan dispares y finalizando ya la primera temporada con la posibilidad de cerrarla en blanco, Johan Cruyff persistió en su idea. En frente, la Sampdoria, del Calcio. Quizá ésta la mejor competición nacional en la década en curso, probablemente aquélla una de las mejores escuadras que se le recuerdan. Figuras como Pagliuca, Cerezo o el propio Víctor Muñoz, y un ataque temible con la dupla italiana formada por Vialli y Mancini, componían su alineación. El entrenador holandés formó con el siguiente once inicial: Zubizarreta, Urbano, Alexanco, Aloisio, Milla, Eusebio, Amor, Roberto, Beguiristain, Lineker y Julio Salinas. La evolución de Milla andó pareja a la de otro de los canteranos, el volante Guillermo Amor, esencial en la temporada con 8 goles, y que fue ganándose titularidades a base de buenas actuaciones hasta serlo en la final. El resto del equipo, igualmente, tras un año, podría recitarse de memoria. Las cosas se le pusieron de cara prontamente. En el cuarto minuto disputado Julio Salinas, tras jugada de Lineker, abría el marcador. Viento favorable, lo que suele traducirse en un rival abierto y volcado, precipitado en ocasiones. La Sampdoria, mostrando el empaque que tradicionalmente caracteriza a los equipos italianos, no se desmoronó, llegando al descanso con el estrecho margen en el resultado. El 2-0 definitivo llegaría en la segunda mitad, su autor López Rekarte, un lateral; como sus compañeros a las órdenes de Cruyff, un todocampista. El FC Barcelona conquistaba así su tercera Recopa, y encadenaba dos títulos en temporadas consecutivas. El resurgir del ave fénix se veía más cercano. Prometió espectáculo, lo dio. No prometió títulos, incumplió. Éste fue el primer año de Johan Cruyff en el FC Barcelona, los primeros pasos de un ascenso brillante, de un período hegemónic, que a dia de hoy aun esta muy vivo. agradecimientos a vavel.es

Exhibició al Bernabéu

No puc deixar passar una ocasió com aquesta. Un 0 a 4 al Bernabéu! Una altre golejada i humiliació històrica a l'etern rival a casa seva. Primer Rijkaard i Ronaldinho, després Guardiola, Messi, Xavi i companyia i ara Luis Enrique, Iniesta, Neymar, Suárez, Piqué, etc. Vam viure una nit/tarda màgica a Chamartín. Abans del partit quan Messi apuntava a titular, Roger Saperas, periodista de RAC1 avançava que l'astre argentí començaria el partit des de la banqueta. Veient la llarga mitja hora que va jugar podem afirmar que Luis Enrique va fer bé de conscensuar amb el jugador la seva suplència. Anem el gra. El partit iniciava amb 1' de silenci en record a les víctimes dels atemptats de París. 2 o 3 minuts, no més de domini blanc i tota la resta monòleg, pallissa, exhibició, repàs, "meneo" dels blaugranes. Els quatre gols del partit són un clar retrat del que va passar. 1r gol (10')- Després d'una llarga poseció del Barça on el Madrid no ensuma ni pilota, Sergi Roberto fa una diagonal amb la pilota i lliure de marcatge i ho culmina amb una pasada precisa cap al millor 9 del planeta, Luis Suarez, que defineix de forma sensacional, xutant amb l'exterior, batent aquell porter (que deien que era tan bo) anomenat Keylor Navas. La posseció clau del primer gol i clau del partit. 2n gol (39')- el Madrid intenta treure la pilota tocada, però quan a camp propi Modric rep la pilota Suarez va a mossegar per l'esquena (no ho mal interpreteu) i li birla la cartera. L'esferica cau als peus del millor jugador blaugrana del partit, el mag de Fuentealbilla, que fa una gran conducció aguanta davant la saga blanca i pica la pilota fent-la arribar a Neymar que defineix amb gran seguretat. La pressió col.lectiva, la intensitat dels jugadors i la magia d'Andrés Iniesta són unes de les altres claus per poder entendre que va passar el dissabte 21. 3r gol (53')- Iniesta, Andrés Iniesta o també Andrés Xavi Iniesta va ser l'MVP del clàssic. Va fer del millor Iniesta però també va fer de Xavi (que em perdonin els dos per aquesta expressió) i amb l'ajut de Busquets va fer anar de corcoll el mig del camp i la defensa del Real Madrid. Neymar va demostrar la seva qualitat amb un tecó impacable combinant amb el manxec i aquest (que no fa gaires gols, però els que fa fan història) xuta amb la dreta i neteja les taranyines de la porteria del Madrid. Iniesta, Neymar i la impotència defensiva i col.lectiva del Madrid són més claus de la gran i memorable victòria. 4t gol (74')- Ja amb Leo Messi sobre el terreny de joc, sense esar al 100% agafa una pilota al mig del camp fa una passa a Alba que estva centrat a la linea de tres quarts i el lateral la toca de primeres cap al matador uruguaià que es queda sol davant el porter i espera que caigui al terra per picar la pilota per sobre seu. Messi sense estar bé és el millor, toc, toc i més toc a la zona de mitjos i una altre vegada el pistoler xarrua que no perdona. Ah, i Piqué pixant-se a la cara de tots aquells que el xiulaven (que van acabar xiulant el seu propi equip) buscant la maneta. Ets molt gran, Gerard! Tot aquest recital de somni no seria comprensible sense la intervenció de Luis Enrique i el seu equip tècnic que va guanyar, clarísimament la partida a Rafa Benítez, apostant pel toc, el control, la prssió i la poseció de la pilota i del partit.

Els càlculs erronis del Madrid

De Gea jugarà, o almenys serà oficialment, jugador del Manchester United aquesta temporada. El 31 d'agost de 2015, últim dia del mercat de fitxatges, al voltant de les 13 hores el Real Madrid contactava amb el United pel trasàs de De Gea i el de Keylor Navas. Després de tota la tarda i tota la nit de permanent contacte entre els dos clubs, una mica abans de les 00:00 arribaven en un acord pels traspassos dels dos porters. Però quan semblava que tot estava lligat i els responsables del Madrid només havien de reenviar el correu que els hi havia enviat el United, on oferia els detalls del traspàs de De Gea, al mail de la Lliga, el PDF on hi havien els números del fitxatge, el PDF no s'obria! Això, un PDF, va fer que fins a les 00:28 no es pogués enviar el correu a l'adreça "contacto@laliga.es". La Liga, com no podia ser de cap altra manera, no podia acceptar-ho. Després de tres mesos (juny, juliol i agost) de poder fer el fitxatge i la venda no es van poder executar degut un mal càlcul del temps. L'error i el ridícul que van cometre els blancs és esperpèntic, hisòric,irreversible. És inadmissible que un club d'alt nivell tracti d'aquesta al seu porter. Fa anar a Navas les oficines de l'estadi a revisar el contracte a altes hores de la nit. El jugador veient la situació i les preferències del club i del seu entrenador,Benítez, pel porter del United, no té cap més remei que acceptar la situació i signar el contracte. Després de tot el maltracte del club cap al porter, haurà de continuar una temporada més sota pals de la porteria del Madrid. D'altra banda De Gea il·lusionat per poder tornar a la seva ciutat amb la família i poder jugar en el Real Madrid veu com haurà d'estar un any més sota les ordres de Van Gaal. L'holandès és el gran triomfador de "l'asuntu" ja que va dir que De Gea no es mouria de cap manera dels Red Devils. I, encara, ara De Gea ha de prendre una decisió molt important per ell. Pot renovar pel United i seguir jugant regularment i dir adéu al Madrid, almenys a curt plas o no renovar, passar-se un any a la grada junt amb Valdés, perdre tota la forma física i anar el pròxim estiu lliure al Madrid però en plena decadència física.Jo d'ell no ho dubtaria pas, renovaria automàticament i seguiria sent un dels millors porters de la Premier League. Tots els mitjans europeus en parlen, especialment els espanyols i els anglesos. El buit que va deixar Casillas a la porteria del Bernabéu era massa gros. El Madrid, tot i tenir un bon porter inernacional i un dels millors el passat mundial de Brasil, Keylor Navas, es va precipitar i va fitxar a un porteret de l'Espanyol per meitat de preu (ja que el Madrid en tenia el 50% dels drets del jugador). Tot i això el seu principal objectiu continuava sent en David De Gea, i això implicava que Navas hagués de marxar. Però la seva brillant actuació en la pretemporada i en els dos partits d'inici de Lliga va fer que la majoria de l'afició donés suport al costariquenc. I sembla ser que l'afició ha "guanyat" i Florentino ha "perdut" No sé si és perquè ja és massa gran o té masses cromos al seu currículum, pero el senyor Florentino Pérez ha perdut els poders. Aquest estiu del 2015 NO ha fitxat cap galàctic.

Supercampions

El primer partit oficial del Barça d'aquesta temporada va ser la final de la Supercopa d'Europa contra el Sevilla. Hora abans del partit el Barça va anunciar l'onze inicial. Hi havien dos lesionats: Alba i Neymar. En un principi semblaven clar els dos substituts de cada un dels jugadors, el d'Alba: Mathieu i el de Neymar: Pedro però aquest segon jugador no va ser l'Escollit per Luis Enrique. El lloc del brasiler Neymar va jugar un altre brasiler, Rafinha. Durant els minuts que va jugar va demostrar perquè va entrar en l'onze inicial de la final a Tbilisi. Jugant d'extrem deixant espais per les incursions d'Iniesta, intervenint de manera regular durant el partit i culminant tot plegat amb un gol a passada de l'uruguaià Luis Suárez. El partit no va començar bé pel Barça. Al minut 3' de partit Mascherano va cometre una falta a la frontal de l'àrea que va transformar el seu compatriota Banega de forma magistral. Al cap de pocs minuts Suárez va rebre una falta a la frontal de l'altre àrea. L'encarregat de transformar el tir lliure va ser Leo Messi. Va xutar la pilota amb la seva cama esquerra i la pilota va anar volant lentament, i va passar per sobre la barrera i posteriorment pel costat de Beto que no va poder-hi fer absolutament res. La història es va repetir minuts després on Messi va tornar a marcar de lliure directe. Aquest cop, però, va ser de més lluny i el xut va agafar molta més potència que l'anterior. La primera part va ser de domini blaugrana i Busquets i Messi van ser els dos jugadors que van portar el timó del matx. La primera part va acabar amb el gol de Rafinha i la cosa estava ben encarrilada. La segona part va començar tal com va finalitzar la primera, amb bon joc dels catalans i un quart gol de Suárez que semblava deixar sentenciat el partit. El Barça era una apissonadora i Emery i els jugadors del Sevilla es donavan per morts. Però un bon contracop dels andalusos i un error de marcatge de Mathieu i una bona definició de Reyes va posar el 4-2 al marcador. El rumb del partit va canviar completament a partir d'aquí. El Sevilla sense fer ni molt menys un bon joc i amb l'ajuda del àrbitre escocès William Collum va poder escalar una pujada que semblava inacabable. Un altre contracop i una altre error de Mathieu i del senyor Collum va fer que el Sevilla es quedés a només un sol gol d'empatar el partit. Aquesta vegada Mathieu va agafar de la samarreta a Vitolo, tot i que també va ser agafat. El penal va ser transformat per Gameiro. Aquí el Barça ja jugava amb Sergi Roberto que va entrar al lloc del capità Iniesta que tenia unes molèsties al peu dret i amb doble pivot format pel tàndem Busquets-Mascherano i Bartra de central que va entrar al lloc de Rafinha. El Barça jugava amb un 4-4-2. Tot i jugar amb aquesta formació més defensiva el Barça no va poder evitar que el Sevilla empatés després d'un gol de Konoplyanka proporcionat per un greu error de Marc Bartra. La pròrroga va fer tornar a canviar el rumb del partit. Luis Enrique va tornar al mític 4-3-3 posant a Pedro, l'heroi de la final amb el permís de Messi, al lloc de Javier Mascherano que estava fos ja que ho havia donat tot. Al primer temps de la pròrroga el Barça va rebre faltes, moltes faltes, però moltes d'elles no eren sebyalades per en William Collum. Fins al punt que Piqué va explotar després de rebre un cop de colze i va començar a queixar-se dient que dels sis àrbitres no ho ha ningú i renegant en anglès. L'èxtasi no va arribar fins al minut 115 on un altre tir lliure llençat per Messi va estavellar-se a les mans d'un jugador del conjunt sevillista (enèssim error del colegiat) el rebot va tornar als peus del millor del món que va fer un xut ras i potent que va aconseguir rebutjar Beto amb una estirada, però la pilota va quedar a l'àrea petita i en mig del desconcert per les clares mans, Pedro va ser el més llest i va xutar la pilota en un lloc que no estava a l'abast del porter. La celebració del canari en el moment posterior del gol va ser de ràbia total. Va xutar tot el que es trobava pel camí: el banderí del córner, els micròfons de so ambient, cadires, tanques publicitàries... allò era un evident mirall de l'estat emocional de Pedro. Durant la celebració del títol de la Supercopa d'Europa la imatge de Pedro era molt diferent. El davanter, encara ara, blaugrana estava apartat, pensatiu, trist. Aquesta és la cinquena supercopa del Barça i serà recordada pel nombre de gols, les genialitats extraterrestres de Messi i el gol decisiu de Pedro emulant el que va fer 6 anys abans. Decideixi el que decideixi Pedro serà un exemple per tots aquells joves que vulguin pujar al primer equip. Treball, humilitat i esforç. Gràcies Barça, gràcies Messi (una altra vegada) i gràcies Pedro. 4 de 6 ja en portem més de la meitat. Divendres pròxima cita a Bilbao.

El principi de la fi

El 25 d'agost de 2006 el Sevilla li va pintar la cara al totpoderós Barcelona de Frank Rijkaard, Ronaldinho, Deco, Eto'o i companyia. Els blaugranes disputaven la Supercopa d'Europa a Mònaco (com era tradició fins fa pocs anys) després de guanyar dues Lligues consecutives i una Champions League a París. Set minuts va durar el somni del sextet, els que va trigar Renato a obrir el marcador. Després Kanoute i Maresca van segellar el marcador amb el 3-0 definitiu. Va ser el principi de la fi. El Sevilla li va posar els peus a terra a un Barça que es pensava que guanyaria aquell partit de carrer. El dia anterior, mentre els andalusos estaven concentrats al seu hotel, els jugadors del Barcelona estaven gaudint de la Gala de la UEFA, recollint els premis per les seves actuacions la passada temporada. I el mateix dia de la trobada, el mateix Ronaldinho estava en un acte publicitari de telefonia mòbil. A dia d'avui seria impensable. Ningú imagina a Leo Messi el mateix dia de la final en un acte publicitari, ja se'n encarregarien des de Madrid de criticar-lo. El brasiler va haver de sortir a defensar-se després de la derrota. Ja que Rijkaard va expressar la seva disconformitat per aquesta circumstància. "No té res a veure una cosa amb l'altra, només vaig estar 20 minuts en aquest acte i el partit el vam perdre per qüestions futbolístiques", es va justificar el "10" blaugrana. Però el declivi havia començat, i no es va saber o no es va poder aturar. En aquella temporada (2006-07) el Barça només va poder guanyar la Supercopa d'Espanya, el que va portar a Joan Laporta a donar un fort canvi de rumb, que no va aconseguir d'immediat ja que la següent campanya, la 2007-08 va ser encara pitjor: no es va guanyar absolutament res. Ronaldinho, el jugador màgic que havia canviat la història del barcelonisme, es va autodestruir. Des del partit de Mònaco ja no va ser el mateix i la seva estrella es va anar apagant per qüestions extra-esportives. La situació va portar Laporta a encunyar la famosa paraula de l'autocomplaença per explicar que el Barça estava morint d'èxit. "Tots els estaments ens hem deixat arrossegar per la inèrcia de l'autocomplaença i alguns jugadors s'han extralimitat. Hi ha jugadors que no han tingut el compromís que desitjàvem. Alguns s'han relaxat pel que fa a professionalitat, compromís i il·lusió ", va explicar el president del club en aquell moment crític en una multitudinària roda de premsa el 20 de juny de 2007. Dos anys després del desastre davant el Sevilla va fitxar a Pep Guardiola. Aquell estiu del 2008, SÍ. Joan Laporta va aconseguir el canvi de rumb definitiu fent que Guardiola, fins aleshores entrenador del filial del Barça, fos el comandant de la nau blaugrana. Allò que va intentar fer dos anys abans, després de l'ensopegada a Mónaco, ho va aconseguir posant el tècnic de Santpedor al lloc de l'holandès Rijkaard. la gran virtut de Josep Guardiola va ser que va arribar amb les idees clares des del primer moment. Ho tenia molt clar: ni Ronaldinho, ni Deco, ni Eto'o (tot i que no va poder desfer-se'n) no els volia en el seu equip. Va donar tot el lideratge de l'equip a un jove i esperançador Leo Messi i va aposta per gent de la casa, donant molta més jerarquia a Puyol, Xavi, Iniesta i Valdés i portant jugadors de projecció com Dani Alves (proscedent del Sevilla, l'equip que va fer "destruir" el Barça de Ronaldinho) o Gerard Piqué un jove central de la casa que venia dels "red devils". Sense oblidar-nos de Pedro i Busquets que els portava del filial. Tot això va encetar una de les etapes més glorioses de la història del club, que encara no ha acabat. Dimarts a Tbilisi podem seguir engrandint la llegenda guanyant la Supercopa d'Europa contra el Sevilla.

Bo per al Barça?

Bartomeu guanya les eleccions. Amb això no hi ha cap nova, però si dius que les guanya amb més d'un 54% dels vots això sí que és notícia. Cap de les enquestes fetes pels diaris, les que feien els precandidats ni tan sols el somdeig a peu d'urna de TV3 i Catalunya Ràdio donava majoria absoluta al fins ara president. El triplet (Copa, Lliga i Champions) i la tripleta atacant o trident (Messi, Neymar, Suárez)li va bastar per sobreposar-se als altres contrincants. No va necessitar ni fer campanya. Ni Qatar, ni l'arriscat "Espai Barça", ni la seva imputació en el famós" Cas Neymar", ni l'absència en els debats, ni la posició en el procés que viu Catalunya, ni la decadència de La Masia, ni el desastre del Barça de bàsquet, ni la manca de propostes en el seu programa electoral han pogut amb el somriure de Nobita i els èxits aconseguits en el futbol. El 33% de vots que va rebre Joan Laporta és un nombre força alt tenint en compte que hi havien tres candidats més però insuficient. El seu electorat més fidel no va fallar però a part d'aquest poca cosa més va arreplagar, la seva campanya va ser per sota del nivell esperat, amb la sensació de que anava improvitzant i que s'aferrava en noms propis (Masip, Abidal, Albertini, Grimau, Norris, Giuly, Alexanco,Javi Rodríguez, Roger Estaller...) per tirar endavant la campanya. El Jan Laporta que tots i totes coneixíem no l'hem vist en aquest mes i es va veure afectat el passat dissabte 18 de juliol. Tot i tenir gent molt molt important, a la història del club, al seu costat (Cruyff, Pep Guardiola o Abidal que formava part de la candidatura) no ha pogut batre el triplet sota el qual s'emparava la candidatura de Bartoneu, Cardoner i companyia. La gran pregunta és: Si Laporta hagués fet una millor campanya hauria pogut combatre el triplet fet per un Barça presidit per Bartomeu? No ho sabrem mai! Els altres dos candidats, Agustí Benedito i Toni Freixa, que eren els dos candidats que portaven, des del meu punt de vista, un millor programa i havien fet una millor campanya electoral han sigut els que han tret pitjors resultats amb diferència. Probablement Agustí Benedito té raó: "no bufen temps per la lírica, el soci ho ha dit clarament. Un ha tret més de la meitat de vots i l'altre més d'un 30%". No pots estar al mig, ha de ser o blanc o negre, no pots escollir cap altra tonalitat. El soci, afortunadament, mana i dissabte ho va deixar ben clar. I qui no ho vegi així vol dir que no ha entès res de res. Benedito a penes ha tret pocs vots més que firmes presentades i Freixa ha tret la meitat de vots que firmes presentades tot plegat conseqüència del bipartidisme fomentat pel mitjans. Els socis que miren TV3 o 8TV, els que llegeixen el Mundo Deportivo o Sport o els que escolten Rac1 o CatRàdio han vist com el consum de minuts sobre una informació i una altra eren massa desiguals. Era més notícia la firma invalidada de Cruyff que el projecte esportiu de l'equip de Freixa o el titular més gran que es llegia era la trobada de Barto amb sor Lucía Caram que no pas l'oferta de patrocini que presentava Benedito amb una companyia de begudes energètiques anomenada "Fly Without Wings" que donava 70-80 Milions d'euros(€) per temporada al llarg de tres fervorosos anys i, així, desbancava el maleït patrocinatge de Qatar. Qatar NO ha de tenir res a veure amb el Barça! NO vull Qatar per enlloc! És una vergonya! Televisió de Catalunya a part d'encarregar el sondeig va encarregar unes preguntes: una d'elles deia que si fitxaria a Pogba per més de 80M i una immensa majoria va dir no. Aquest resultat em sembla especialment curiós ja que els dos candidats que es "barellaven" pel francès, van ser els qui varen treure la gran majoria de vots. La segona pregunta era sobre la grada. Aproximadament un 60% n'estava a favor i un nombre bastant més menor en contra i una petita part del soci li era indiferent. També és curiós que el guanyador de les votacions a can Barça fos l'únic dels 4 que va dir clarament que d'aquest tema ni parlar-ne. La tercera i última qüestió que va presentar TV3 era sobre Qatar. Deia quelcom així: "Està a favor que Qatar Airways patrocini el FCBarcelona en cas que sigui el que ofereixi la millor oferta a nivell econòmic?" Un 51,5% dels socis enquestats deia que no i un 41,3% deia que sí. La resta mostrava indiferència. Els mitjans destaquen que una majoria no vol Qatar i és així, pero jo m'ho miro d'una manera més diferent, més catastròfica: quasibé la meitat diuen que sí, mentre paguin. Això demostra el fort desconeixement de la situació d'orient per la gent d'occident més enllà del Barça i del món esportiu. Potser ja és hora que la política Europea i Americana faci un pas endavant i vagi més enllà per intentar aturar el tema terrorista. El Barça (Bartomeu) faria bé en col·laborar-hi deixant de portar aquesta marca d'aerolínies a la formosa samarreta blaugrana i que torni l'esperit més solidari del club amb UNICEF com a bandera. Tant de bo que això de Rakuten prosperi i supleixi Qatar, llavors, jo seré el primer en aplaudir a Bartomeu, però això està per veure. No voldria acabar sense manifestar que el soci va donar una gran lliçó en un exercici democràtic únic al món. Per coses com aquestes som "més que un club" no perdem aquesta meravellosa tradició. El soci ha decidit, però ja em permetreu que digui que aquest resultat no és bo per al Barça. RESULTATS ELECCIONS FCBARCELONA 18 JULIOL DE 2015 *Josep Maria Bartomeu i Floreta 54,63%; 25.823 vots. *Joan Laporta i Estruch 33,03% 15.515 vots; *Agusti Benedito i Benet 7,16% i 3.386 vots; *Toni Freixa Martín 3,7% i 1.750

Diari de Campanya

S'apropen les eleccions a can Barça i per parlar de la insípida Copa Amèrica o del desastre del Barça de bàsquet davant el potent Madrid dels Llull, Chacho, Rudy o Reyes parlem de les eleccions! Sembla que els precandidats amb opcions a passar a la ronda final són 6: -Josep Maria Bartomeu, l'actual president del Futbol Club Barcelona, basarà la seva campanya en els èxits esportius (principalment futbolístics) i l'espai Barça ,avalada per més d'un 80% de socis, com a gran arma pel futur. També hi influirà positivament la suposada bona gestió econòmica des de que Rosell va entrar de president. Res de nou ni en el tema de lasecretaria tècnica, més enllà del Charly i en Braida, el cas Neymar dient que les coses es van fer bé (quelcom malament vareu fer, no?) ni la sanció desmesurada de la FIFA. Aquest últim tema l'hem perdut i amb la sensació de no haver lluitat suficient. -Joan Laporta, l'expresident del Barça (2003-2010), en la presentació d'aquest migdia ha tret tota la carn a la graella. Amb Abidal com a futur secretari tècnic en substitució de Puyol i gent amb pes com Norris, Masip, Alexanco, Giuly o el recent retirat del món del bàsquet en Roger Grimau. Amb aquest noms transcendent per les últimes dècades del barcelonisme vol recuperar l'essència dels quatre eixos: La Masia-UNICEF-Cruyff-Catalunya. NO rotund al Qatar i recuperar UNICEF a la part del davant de la samarreta, dóna una imatge neta i clara a la, encara precandidatura. -Agustí Benedito, el candidat que va quedar 2n en les eleccions del 2010, té clar que fent l'Espai Barça corres un risc econòmic molt gran, massa gran i transcendent i prioritza el nou Palau Blaugrana i el nou Miniestadi.(cosa en la que estic molt d'acord). NO a Qatar i amb ofertes de marques més ben vistes del mateix nivell. Els nens menors de 7 anys podran tornar al Camp Nou acompanyats d'un adult, com ha passat durant tota la vida i no ha mort ningú. El tema de desplaçaments el veig més complex. Serà difícil de gestionar-lo però si se'n surt afavorirà al soci, que podrà anar a veure partits a domicili amb més facilitats econòmiques i als jugadors que tindran un mínim d'animació que ara no tenen -Toni Freixa, el crític de la Junta de Barto, fa servir La Masia com a màxim argument, amb una postura mig favorable a Qatar. Cosa que no l'ajuda gens ni mica. Una secretaria tècnica o comissió esportiva poc rendible. Massa gent i massa entortolligat. Sembla que ni ell té clar com ho faria funcionar. El fet d'haver estat a la Junta durant aquest últim any i estar en desacord en moltes desicions tamné li ha passat factura. L'ovella negra de Bartomeu només farà que restar-li alguns vots en cas de que aconsegueixi totes les signatures de socis necessàries. -Jordi Majó potser és el que se n'ha sentit parlar menys. El ja aspirant a la presidència als comicis del 2003 ha presentat a Michael Laudrup com a gran proposta a la secretaria tècnica, tot i que ara ha estat superada per Abidal. Vol potenciar el futbol que ens ha portat on som: el del Dream Team. El tema de Sergio Ramos ha sigut per posar salsa i pebre al tema, des del meu punt de vista innecessària. Ho ha fet per amagar les mancances de la seva precandidatura i donar a conèixer que és paio amb molts contactes i amb influències. -Jordi Farré, el més jove dels sis precandidats i el cap visible del grup "Som Gent Normal" ha fet varies propostes. Algunes de innovadores com la Marca Barça en lloc de Nike que ens podria sortir molt rendible tot i que també podria fracassar, altres de necessaries com la desaparició de Qatar del patrocini del club canviant-la per la marca Catalunya. Encara que no se sap si el govern estaria disposat a pagar el que paga ara Qatar. També proposa un canvi necessari en la base de les seccions i crear-ne una de discapacitats. Som gent normal va forta! Tenim tema durant unes quantes setmanes. Esperem que hi hagi un combat net entre diversos precandidats i que aporti beneficis al Barça, i ja veurem quants superen les firmes... Un parell potser cauran.

El Triplet

S'ha guanyat tot. Lliga, Copa i Champions. El que va passar la temporada 2008-2009 amb Pep Guardiola a la banqueta s'ha repetit amb Luis Enrique Martínez aquesta última campanya, però més enllà dels entrnadors Leo Messi ha volgut demostrar que és ell i únicament ell el major responsable d'aquestes dues grans fites pel barcelonisme. En el mig any que portem de 2015 ens ha deixat grans joies: l'exhibició a l'anada de semifinals contra el Bayern, la sentència de la Lliga al Calderón o el golàs contra l'Athletic Club a la final de Copa. Una per a cada competició. "Queríais las tres, Acá hay las tres" va dir l'astre argentí, amb aquell castellà tan difícil d'entendre i tan poc vocalitzat, en la celebració del passat diumenge al Camp Nou com si la cosa fos tan fàcil. Ell sap ben bé que no és així. D'altre banda el gran nom de la temporada és el de l'asturià Luis Enrique. Una persona que ha fet maratons, triatlons, diversos IronsMans i la prova física més dura del món; en un principi entrenar un equip de futbol no hauria de ser ni tan difícil ni tan dur, però si aquest equip és el Barça la cosa canvia i molt! Rodes de premsa amb preguntes punyeteres, periodistes rivals d'allà (Madrid) i d'aquí (Barcelona), una càmera sobre teu durant els 90 minuts de partit, la directiva deixant-te de banda i tenint el gran crac en contra teu fa que tot agafi una dimensió massa complexa. Posant de la seva part i fent un treball dur ha aconseguit el seu repte, el que de debò volia aconseguir: el triplet. Xavi, que podem dir? Només li podem donar les gràcies per tot el que ha donat en aquests 17 anys. Ha acabat la seva millor etapa esportiva aixecant l'orelluda. Ningú ho hauria dit l'estiu passat, segur que l'anxaneta de Terrassa no se'n arrepanteix de la decisió que va prendre el passat estiu. Daniel Alves, s'ha quedat, ha renovat! Com ja veia a venir el lateral brasiler no guilla. Enlloc estarà com casa, com a can Barça. Va voler fer marejar la viu-viu en aquella roda de premsa del 25 de maig. Va intentar, com a bon estratega que és rescar alguns calers però Bartomeu veient que no deixaria Barcelona no va augmentar la proposta. Tots els culers sortim guanyant, tots menys un. En Joan Laporta. Que al mes de gener veient unes eleccions a l'horitzó i un Barça cremat en tots els àmbits, tenia les eleccions pràcticament guanyades però amb el triplet, el fitxatge d'Aleix Vidal i les renovacions d'Alves i del Lucho, Bartomeu té un bon coixí de cara les votacions del 18 de juliol (un molt mal dia). Triplet amb molts noms, amb molts alts i baixos i amb molta alegria. Serà una temporada que els culers i el Kevin Roldan recordarem per sempre.

Ja s'encarregaran de que ho tinguim difícil

Queden 6 finals (sense comptar el que queda de Champions i la final de Copa del Rei) de lliga. Tocarà picar pedra, pedra de la dura. En l'últim matx, el 18 d'abril a les 16:00 (un horari feixuc i mandrós de cara l'espectador, i no cal dir de cara dels jugadors) el Barça es va enfrontar al València a l'estadi. El Camp Nou va estar a petar, la segona millor entrada de la temporada només pel darrere del clàssic del passat març,els socis i abonats van fer cas al que va dir l'entrenador en la roda de premsa previa al partit. Luis Enrique ja s'ho ensumava com de difícil seria el partit i va demanar que l'afició ho donés tot. Després del partit de Champions contra el PSG no hi havien excuses pels aficionats. El partit no va poder començar millor pel conjunt Blaugrana, amb un gol de Suárez als 53 segons. Però a partir d'aquí el conjunt ché ho va donar tot, si més no a la primera part. Arribades, xuts, faltes i un reguitzell d'ocasions van fer que els culers veiessin perillar fermament el títol de lliga. Un penal més que discurible va assenyalar el senyor Gonzalez Gonzalez, Bravo el va aturar. A partir d'aquest moment ja ningú va dubtar de les qualitats del porter xilè, amb els dubtes que ens havia donat la setmana passada al Sánchez Pizjuán. Amb el gol 400 de Leo Messi al minut 93 el cercle que va començar Suárez es va tancar. El Gonzalez bis va continuar el seu recital xiulant faltes únicament d'un bàndol, i quan les xiulava favorables al Barça les targetes no sortien de la seva butxaca. Queden sis partits de la lliga, trobarem sis àrbitres com el senyor Gonzalez bis, i al Madrid intentaran que guanyi sí o sí. Ho vam poder comprovar els seguidors del Malàga, i no cal dir els del Barça. La final de Copa passarà quelcom similar i esperem que els senyorets de la UEFA no acceptin els calers que els hi pugui oferir el senyor Florentino Pérez o algun altre alt dirigent d'un dels equips que segueixen vius. Ho podem guanyar tot, podem fer el famós triplet, però si no estem tots al 100% ho podem perdre tot. Sort i èxits!

El seu gran poder

El Comitè de Competició espanyol ha sancionat amb només dos partits de suspensió a Cristiano Ronaldo per la seva agressió a Edimar. La campanya mediàtica que s'ha dut a terme en els últims tres dies des dels mitjans de comunicació afins al Madrid ha tingut el seu efecte. Han 'netejat' tant la imatge del futbolista portuguès que al final el comitè no s'ha atrevit a posar-li un càstig més gran, que és el que es mereixia. L'àrbitre Hernández Hernández ja va ser tebi en l'acta. Massa 'cagat' i benevolent. I el Comitè de Competició no ha volgut veure els vídeos que demostren la bufetada de Cristiano Ronaldo a Crespo, la puntada sense pilota a Edimar i el posterior cop de puny ni tampoc el gest groller de netejar-l'escut de campió del món en sortir del Nuevo Arcángel. Només dos partits de sanció (es perdrà els partits contra la Reial Societat i Sevilla) per a una sèrie d'agressions roïns i covards. Potser també influeix que el tercer partit es juga contra l'Atlético de Madrid. Aquesta puntada de Cristiano només ha merescut dos partits de sanció. Vergonyós! Penós! Això NO és la millor lliga del món per molt de que ho diguin els anuncis del banc BBVA, que subenciona aquesta lliga o millor dit 'lligueta'. Ronaldo es mereixia un mínim de quatre partits. Això és el que recull el reglament de la Federació Espanyola de Futbol en cas d'agressió a un rival sense intervenir pilota (de 4 a 12 partits). Però era impossible que el davanter portuguès, tot i ser reincident en aquest tipus de greus conflictes (ha estat expulsat ja cinc vegades a la Lliga per aquest motiu), li caiguessin aquests quatre partits. El poder de la caverna mediàtica i del senyor Florentino Pérez és molt gran. Tot plegat està ple de merda blanca.

Un cretí d'or

En el meu món a casa meva, era una tarda que aparentava tranquil·la, estava a casa veient la televisió i aprofitant per acabar una feina que tenia a mitges. Però llavors va ser quan encens la televisió i a tota la pantalla "Gala Pilota D'Or", a TV3, a Esport3, a Teledeporte, a Neox (amb el Pedrerol i la seva banda de pallassos encapçalada per Roncero i a Guti com a compinxe), a Cuatro, a GolT i en algun de les desenes de canals que té Digital+. Va ser pels volts de les vuit del vespre. Una noia molt bufona, una mena de Jennifer López, una noia guapa i fina, va donar pas a un clip amb algunes de pes millors jugades de Thierry Henry amb l'Arsenal, amb el Barça i amb la selecció Francesa. Després de les imatges va aparèixer el mite: ferm, elegant, lluminós; implacable. Més que un jugador de futbol semblava el primer ministre d'un país africà. L'home sempre ha tingut classe. Tití va ser l'encarregat de lliurar el premi més important de la nit; després d'un reguitzell de guardons intrascendents tocava saber qui era el guanyador de la Pilota d'Or. Va ser en Cristiano Ronaldo, com ja temíem. El portuguès es va col·locar rere el faristol, va ajustar el micròfon a la seva altura i va dir algunes obvietats, en acabat, va fotre un crit salvatge, un esgarip absolutament fora de lloc. Una senyora del públic es va dur les mans al cap. Van enfocar Ancelotti, somrient la gracieta, amb la cara de qui ja sap quin peu calça aquell cretí. L'any passat ja va fer el ploramiques i enguany ha fotut un crit que fa que el seu discurs se'n vagi a norris. Desitjo de tot cor que l'any que ve no guanyi, no només per ser del Madrid sinó també per no sentir la ximpleria que farà. PS per a Messi: fes-ho bé i sigues el preferit per guanyar la pilota d'or que sinó no miraré la gala d'un guardó individual molt important, però alhora ple de misteri i de dubtes.

Un llegat massa brut

Res del que està succeint al FC Barcelona hauria de sobtar, per més bèstia i absurd que pugui semblar. És la conseqüència inevitable de la trajectòria de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu com a directius que s’ha caracteritzat per anar a la contra més que no pas per la construcció d’un projecte propi i positiu. Com a directiu, Sandro Rosell va pretendre fer fora el secretari tècnic Txiki Begiristain i l’entrenador Frank Rijkaard a la primera temporada. Si el president Joan Laporta li hagués fet cas, probablement no s’hagués guanyat la Lliga del 2005. I, encara, si aquell estiu Laporta s’hagués deixat convèncer de que “com ens ensenyaven a ESADE és quan les coses van bé que s’han de fer els canvis” tampoc s’haguessin obtingut la Lliga i la Lliga de Campions del 2006 perquè Rosell també pretenia rellevar Txiki i Rijkaard amb aquell argument del seus temps d’estudiant. El Bartomeu directiu també tenia una actitud semblant respecte del bàsquet i les seccions, tot i que amb un argument invers al de Rosell: va contradir dues vegades al president Laporta durant la roda de premsa de presentació de Manolo Flores com a entrenador “perquè hi ha una màxima que diu que quan les coses funcionen no s’han de tocar” i va tenir molt a veure amb la crisis que es va desencadenar amb el nomenament de Valero Rivera com a responsable de les seccions i el bàsquet i de que Laporta fos xiulat al Palau Blaugrana cada vegada que hi treia el cap. Casualitat o no, el bàsquet es va redreçar quan Bartomeu ja no hi era. Com a presidents, tres quarts del mateix. Durant el seu mandat, Rosell es va significar per anar contra l’obra rebuda des del primer dia i amb una obsessió fascinant. I el de Bartomeu, en l’any escàs que porta, també s’explica més pel que ha desfet que no pas pel que ha construït: carregar-se l’estructura executiva adduint una pèrdua de confiança per raons que no explica ni s’aprecien des de fora. Així, durant els quatre anys i mig en què han manat, els encerts i els èxits que han tingut han quedat ocultats inevitablement pel cas de l’acció de responsabilitat i els enfrontaments constants amb Laporta, Cruyff, Guardiola o Messi, el cas Neymar i la multa d’Hisenda, o la sanció de la FIFA. De manera que a falta d’un projecte propi en positiu, un cop esgotada la inèrcia de l’herència rebuda era inevitable entrar en un procés de davallada al qual no se li veu aturador. No és una situació nova al Barça. La primera època de Josep Lluís Núñez com a president, del 1978 al 1988, va estar farcida de cops de timó sobtats, fos en forma de fitxatges d’entrenadors o de jugadors o de canvis en l’organització que havien de resoldre de cop totes les urgències acumulades. Va ser l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta i la consecució de quatre lligues seguides i la primera Copa d’Europa el que va demostrar al barcelonisme que un altre Barça era possible i que ja no servia d’excusa aquella malastrugança que pretenien inherent i crònica. Per això el nuñisme tardà, el que ressorgeix després de Cruyff, no es va poder refer amb Van Gaal exercint d’anti Cruyff ni amb la consecució de dues lligues seguides, ni va poder durar amb Joan Gaspart de president guanyant les eleccions del 2000. Ara com llavors, el neonuñisme que representen Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu té complicat el seu futur: Laporta i Guardiola són un exemple massa punyent de quin Barça és possible: un que situa el seu model de joc i de club al cim del món futbolístic i hi enarbora les banderes d’Unicef i Catalunya.