dissabte, 10 de gener del 2015

Un llegat massa brut

Res del que està succeint al FC Barcelona hauria de sobtar, per més bèstia i absurd que pugui semblar. És la conseqüència inevitable de la trajectòria de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu com a directius que s’ha caracteritzat per anar a la contra més que no pas per la construcció d’un projecte propi i positiu. Com a directiu, Sandro Rosell va pretendre fer fora el secretari tècnic Txiki Begiristain i l’entrenador Frank Rijkaard a la primera temporada. Si el president Joan Laporta li hagués fet cas, probablement no s’hagués guanyat la Lliga del 2005. I, encara, si aquell estiu Laporta s’hagués deixat convèncer de que “com ens ensenyaven a ESADE és quan les coses van bé que s’han de fer els canvis” tampoc s’haguessin obtingut la Lliga i la Lliga de Campions del 2006 perquè Rosell també pretenia rellevar Txiki i Rijkaard amb aquell argument del seus temps d’estudiant. El Bartomeu directiu també tenia una actitud semblant respecte del bàsquet i les seccions, tot i que amb un argument invers al de Rosell: va contradir dues vegades al president Laporta durant la roda de premsa de presentació de Manolo Flores com a entrenador “perquè hi ha una màxima que diu que quan les coses funcionen no s’han de tocar” i va tenir molt a veure amb la crisis que es va desencadenar amb el nomenament de Valero Rivera com a responsable de les seccions i el bàsquet i de que Laporta fos xiulat al Palau Blaugrana cada vegada que hi treia el cap. Casualitat o no, el bàsquet es va redreçar quan Bartomeu ja no hi era. Com a presidents, tres quarts del mateix. Durant el seu mandat, Rosell es va significar per anar contra l’obra rebuda des del primer dia i amb una obsessió fascinant. I el de Bartomeu, en l’any escàs que porta, també s’explica més pel que ha desfet que no pas pel que ha construït: carregar-se l’estructura executiva adduint una pèrdua de confiança per raons que no explica ni s’aprecien des de fora. Així, durant els quatre anys i mig en què han manat, els encerts i els èxits que han tingut han quedat ocultats inevitablement pel cas de l’acció de responsabilitat i els enfrontaments constants amb Laporta, Cruyff, Guardiola o Messi, el cas Neymar i la multa d’Hisenda, o la sanció de la FIFA. De manera que a falta d’un projecte propi en positiu, un cop esgotada la inèrcia de l’herència rebuda era inevitable entrar en un procés de davallada al qual no se li veu aturador. No és una situació nova al Barça. La primera època de Josep Lluís Núñez com a president, del 1978 al 1988, va estar farcida de cops de timó sobtats, fos en forma de fitxatges d’entrenadors o de jugadors o de canvis en l’organització que havien de resoldre de cop totes les urgències acumulades. Va ser l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta i la consecució de quatre lligues seguides i la primera Copa d’Europa el que va demostrar al barcelonisme que un altre Barça era possible i que ja no servia d’excusa aquella malastrugança que pretenien inherent i crònica. Per això el nuñisme tardà, el que ressorgeix després de Cruyff, no es va poder refer amb Van Gaal exercint d’anti Cruyff ni amb la consecució de dues lligues seguides, ni va poder durar amb Joan Gaspart de president guanyant les eleccions del 2000. Ara com llavors, el neonuñisme que representen Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu té complicat el seu futur: Laporta i Guardiola són un exemple massa punyent de quin Barça és possible: un que situa el seu model de joc i de club al cim del món futbolístic i hi enarbora les banderes d’Unicef i Catalunya.

1 comentari:

Escriu-nos la seva opinió